dilluns, 3 de juny de 2013

Sentència nº5: Elena morirà.



El vell doctor la va fer passar a la consulta. Feia olor a casa neta, però no excessivament. Ella va seure a la cadira de cuir negre i es va fer a la idea que anava a dir totes les veritats del món, fos quina fos la pregunta i fos quin fos el veredicte.

- És la primera visita, oi?
- Si. Aquí si, vull dir que amb vosté ... vull dir que he anat al metge més vegades...però mai a un que tingués el mateix nom que vosté ni que fos com vosté.
- Aha... Nom?
- Elena!, sóc Elena. Elena, sí.
- Anys?
- 32, avui és el meu aniversari sap?
- Oh! Felicitats!!
- Gràcies...
- Què te passa Elena?
Feia tant de temps que ningú li havia preguntat això que es va marejar.
- Eeemmm... És com...com si... se m'acabara el temps doctor...vorà... jo... eeeh... no sé com explicar-li. Tinc tendències anormals.
- Com?
- M’he passat els darrers anys de la vida construint-me un camí, sembrant una llavor i coneixent persones agradables amb les que m’he fet ilusions.
- I quin és el problema?                                             
- Que a voltes tinc ganes d’enderrocar el que he construit, d’arrencar el brots, la gent em resulta dolenta, me sent enganyada i vull matar-los a tots. 
- I perquè li passa això?
- Si ho sapigués, no estaria ací.

El vell doctor va fer un mig somriure, va baixar la mirada i va obrir el caixó de la dreta amb molta tranquilitat. Ella es va emocionar, i va visualitzar que d’allà dins aquell senyor treuria un miracle, que d’allà anava a sortir la solució al seu radicalisme, un antídot a l’abandó, l’elixir de la vida plena, la veritat i l’amor. Ell va treure un estetoscopi. Bé... tampoc era tan dolent. El vell doctor li va demanar que es sentés a la camilla i que es despassara dos botons de la brusa. Ella no va poder evitar posar-se nerviosa i va pensar que ara tindria els batecs accelerats. Sobre el seu pit, el metge, posà aquell aparell, guardà el més profund dels silencis i s’abandonà al cor d’Elena. Poc a poc aquella habitació va començar a vibrar, com una caixa de ressonància. Eixien veus amplificades de totes bandes que rebotaven per les parets. Furioses, valentes, tímides, tristes. El vidres de les finestres sonaven a desgràcia, els vademècums volaven pel sostre com gavines anunciadores de la més gran de les tempestes. El pum pum d’aquella jove va inundar els oits del metge que va començar a respirar fort, com si li anés la vida en allò, com si l’ànima d’ella hagués posseit cadascun dels seus organs vitals. Incontrolables.  
Es va sentir despullada, avocada a la transparència, a la fatal intimitat d’aquell moment. Sabia que aquell fet, aquesta visita canviaria el rumb de les coses i que res tornaria a ser com abans d’entrar allà, però tampoc sabia el perquè ni el volia saber.
- El teu cor crida Elena - va dir ell, nerviós.
- Què tinc?
- Por, molta por.
- És greu?
- T’hi va la vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada