dijous, 26 de setembre de 2013

Breu insomni eròtic.




(Regale un caramel de cançó dels The XX acompanyada d’aquest text. Ha de ser escoltada i llegit alhora, vols? Sí? Doncs dóna-li al vídeo (amb poc de volum) i que siga el que les Muses vullguen...)



A l’àtic viuen unes persones carents de raó. Les sent per les nits practicant sexe a través de les parets de paper d’aquest edifici. Ell prefereix ser portat i ella mana. Puc imaginar quin paradigma d’escultura fan ara mateix: un cavall  abandonat a la sort d’una Amazona desbocada. Sonen a descosits, canten amb la mala baba de qui vol ser sentit a pesar de les hores que han de ser dormides. Aquests llops salvatges han menjat sense compassió de la meua son. 
(Ara espera fins al segon 42 i continua) Estic tirada, ara desvetllada, al centre d’un ample llit que un gran dia vaig decidir que fos ample. Se m’han clavat els ulls ahi dalt, i veig, i mire, i ara estic assumint que han començat a baixar del sostre quatre cordes. (Pausa) Gruixudes (Pausa) Fortes (Pausa) Just en cada cantó del llit, sense a penes posar voluntat, he nugat cadascuna d'elles. Senc l’emoció d’abans de l’inici de la muntanya russa. (Respira)  Tombada, cap amunt, he començat a notar l’ascendir del llit, cap al sostre, suaument, amb la cadència dels de les dues XX.  Se m’han refredat els peus de sobte però ara tinc més poder en les mans. La força i la velocitat de la pujada m’han enfonsat en el matalàs i el meu cos guanya en densitat quan més amunt anem llit i jo.  Sóc una forma sinuosa, encantada amb aquest ronronejar. Se m’afinen les plomes en pujar més i més. Se’m cargolen els cabells als braços, se'm reguen les cames. (Ara imagine un científic, embogit per la incomprensió que es desfà els cabells amb les mans intentant trobar una fòrmula que explique aquest fenòmen volàtil). Aquesta inconcreció del temps que no sé que passa em té extasiada, regalada a uns instants que estan passant com a fones. El sostre roman a la mateixa distància. Com és? Senc la força, la velocitat, la sensació de no poder aixecar el cap contra l’aire. Accelerem, el catre i jo, el procés, amunt, a  compàs dels salvatges, explorem el riu amb més intensitat, un descontrol abismal de la consciència. Carregue cap al màxim, a la cúspide del Sí amb un gemec sord que les persones carents de raó deuen haver sentit còmplices. (Para, pren-te un moment, uns segons) Ara admire les delícies corporals que se m’ofereixen d’un post-vol: formigues en la sang, arena als pits, reguers de fascinació templada, la mel als llavis, la indecència d'allò més plaent. (Reposa) 
Els salvatges s'han callat. Me pesen les parpelles amb intermitències amables. L'anar de les cortines blanques tranquilitza l'escena. La son.

(Pots fer el que vullgues amb la música que et sobre: vols una proposta? Fes vindre la son)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada