diumenge, 16 de març de 2014

Els mateixos ulls


Jorge Gallego


Resulta fascinant l’habilitat amb la que Marcel toca la guitarra. És quasi colpidora la forma amb la que la seua pell es torna doblement porosa quan fa sonar les cordes. Acarona el màstil com a l’amant més dolça que mai hagués tingut. Els dits van ràpidament d’un lloc a un altre i les notes invisibles omplen la petita habitació i part del carrer perquè ha deixat la finestra oberta. Ja no fa fred. Va amb màniga curta, l’ambient és l’idoni per no suar ni mica. L’equilibri és present, la línia del seu pensament, clara, aigua. Ni te fam, ni sed, ni cap desig que no està complint. Toca.

No és preocupant no poder repetir aquesta melodia, aquests acords demà. Potser ja no els recordarà, però ara sonen. No té importància si no és la millor melodia mai  inventada perquè ara ho és tot. Ell i l’instrument són més amics, mantenen una conversa sincera. L’instint ratja. Marcel creu comprendre que no calen grans mètodes si hi ha sensibilitat, que no calen grans missatges si hi ha passió, que no cal ser virtuós per a intentar canviar el món. No està ressignat, no està submís tampoc, no segueix cap dictat... es deixa anar.

Marcel és un instant ara, és un estat pur, és la seua creativitat.



Resulta curiosa la manera amb la que Maria toca el piano. És gairebé impossible mirar-la als ulls en aquest moment , està ausent. Li diries qualsevol cosa i no et sentiria. Serpenteja la seua columna com no imagina que està fent. El contacte amb les blanques i les més petites negres, és magnètic. Els braços van sols i no creu recordar aquesta soltura en temps. Si li mostressis un video d’aquest moment es reconeixeria desconeguda. No s’adona que una de les bombetes de la sala s’ha fos, ni que és hora de ressopar ja. No li importa que estiga sonant cap dispositiu més enllà del passadís ni que siga diumenge. Està entregada a l’acte i no a la responsabilitat. Ella i l’instrument són més amics, mantenen una conversa sincera, sense compromisos. És ara la dona més forta de totes les seues Maries. Creu comprendre que no cal saber-ne massa per interpretar el cor, que una dissonància pot dir tant com l’harmonia més estudiada. És lliure. La intuició cau a poalades... es deixa anar.

Maria és temps, és un estat animal, és.



Marcel i Maria són germans. No tenen una relació massa amable. No comparteixen cap tipus d’intimitat mai. Es limiten a cumplir el paper familiar que la natura els ha donat. Es donen un parell de besos quan es veuen als dinars, és pregunten “què tal?”, i els dos responen la mateixa mentida: “bé”.

Quan pensen l’un en l’altre s’adonen que no es coneixen ja, i tenen un lleu sentiment de pena  per això. Podrien ser grans amics... si es deixaren anar.

Quan eren nens, passaven hores junts, jugaven, cantaven, inventaven i eren tan purs com en aquests moments ho són cadascú a casa seva, entregats a la música i a la sensació de llibertat. 

Quan eren nens somiaven en ser famosos cantants i futbolistes, en arribar lluny, tan lluny com fos possible en el món.

No saben ben bé en quin moment van deixar aquesta amistat infantil, potser la crua realitat els va fer espantadissos, potser no volien fallar-se l’un a l’altre quan van abandonar aquells somnis. Potser no van saber compartir  les dificultats. Potser era massa difícil acceptar que quan s’és adult, quan se creix, les coses van canviant i les perspectives es transformen. Potser no han acceptat aquest fracàs i potser cap dels dos mai s’atrevirà a donar el pas i dir-se  “et trobe a faltar” en un d’aquests “què tal?”.  


Diuen els qui els coneixen que Marcel i Maria  tenen els mateixos ulls.



2 comentaris: