Ficció

“No és valent aquell qui no té por,  sinò aquell qui sap conquerir-la”

  Nelson Mandela

L’observe cada dilluns, em crea interés. No destaca per res, sembla no tenir grans talents, i si els té els amaga, els guarda, imagine que els desvetlla només amb aquelles persones que tenen la seua confiança exclusiva, guanyada a força d'encontres i de temps. És silenciosa. Poc generosa. Té una cara preciosa, els ulls ametllats com aquelles estàtues arcaiques que ens mostrava en diapositives un bon professor d’art que vaig tenir en la meua tercera adolescència. Està molt ben proporcionada, és molt bonica, una criatura fina de la natura. Cada dilluns quan l’observe pense que aquesta deixadesa la fa ser més interessant; les sabates desgastades, el pantalons caiguts, aquests cabells despentinats que li cauen sobre el coll... és sensual. Arriba quasi tan puntual com jo, entra a la classe, em regala mig somriure i una mitja mirada tímida. Mai diu bon dia, de fet, recorde haver sentit la seua veu només dos cops: un, el primer dia en passar llista va dir un –sí- , i el segon cop va ser per demanar-me perdó un dia que sense voler, en aixecar-se de la cadira per sortir de l’aula, va moure la meua taula.

S’asseu cada dilluns al mateix lloc, al costat de la finestra, cinquena fila, oposada en diagonal al lloc del professor, un espai que li permet la invisibiltat i el contacte amb el gran exterior a través del finestral. Jo m’assec a la sisena fila, just darrere. Seria tan invisible com ella sinó fos pel protagonisme que em dóna el meu escandalós company de cadira, un tio que fa més preguntes de les necessàries per contrarrestar la seua falta de talent.

M’hi vaig apuntar a escriptura per aprendre la tècnica, però no ho faré pas amb aquest insidiós professor, quina llàstima. És curiosa l'existència de persones plenes de saviesa incapaces de transmetre-la, i igualment al contrari. Però el cas del senyor Benjamí  Rius és del primer tipus, dramaturg consagrat d’aquesta terra que tantes vegades m’ha fet viatjar a altres realitats i un dels professors més avorrits que he conegut en la meua vida acadèmica. Malgrat tot, he trobat cert plaer en estar en aquesta aula, just al pupitre on s’olora el perfum misteriós d’aquest personatge que tinc al davant.

L’he convertida en matèria humana d’estudi. Crec que aquesta nena (deu tenir uns 24 anys, mai m’he atrevit a preguntar-li per no posar-nos mútuament en cap compromís) mereix una història ben contada. Mereix ser protagonista en la ficció del que en la realitat no aconsegueix ser i potser no aconseguirà per no creure en ella mateixa. Mereix una bona escena d’aquelles que enganxen, d’aquelles amb un conflicte de vici. Aquesta nena necessita transcendir d’alguna manera perquè no és ningú. No és ningú aquí dins. Està acovardida. És intel·ligent, només que no ho sap. Fa uns dibuixos molt peculiars mentre altres miren les mussaranyes, just quan la monotonia de la veu de Benjamí aconsegueix fer-nos desconectar del fil de la matèria de cada dilluns, i això succeeix en 8 minuts i mig justos des de l’inici de la classe. Estudiat i medit. No falla. Aquesta rutina de desinterés ens porta per altres camins. Ella dibuixa i jo l’observe. He pres apunts sobre les seues accions per no oblidar-les. 
Dilluns passat, inspirada i decidida a saber-ne més em vaig decidir a increpar-la – dibuixes molt bé- li vaig dir. Va fer una mitja volta tremolosa i vaig veure el seu coll i la seua galta passar d’un blanc pàlid a un vermell cirera. Em va fer molta gràcia, em vaig sentir asquerosament superior per haver-la posat vermella. En aquell moment va arribar a creuar els seus ulls amb els meus dins dels quals hi vaig veure un paisatge desolador. L'interior  d’aquelles ametlles em va deixar sense més paraules que dir-li, només vaig ser capaç de tornar-li el seu somriure amb un riure nerviós i molt d’aire pel nas. Por, culpabilitat, remordiment, juí, família truncada, una parella absorvidora, una germana major llesta, falta d'amor, un munt de coses que un escriptor pot arribar a imaginar creient-se el millor dels psicoanalistes. Històries, fantasies, i com sinò naix la ficció? No crec que ella en siga la culpable de tot això que hi vaig veure, no vull que ho siga en la meua història. Podria convertir-la en un personatge de la postguerra, lluitant entre les tretze roses i morta afusellada al final. Podria també fer-la un personatge actual, una dona maltractada que fuig d'un malhome o potser podria transformar-la en mi mateixa i contar les meues inquietuts a través d'ella, però potser això sempre és implícit als escriptors... no sé, siga com siga, ja ho pensaré...

Avui fa una setmana del meu atreviment i Eugènia no ha vingut a classe. És el primer dia que falla, el primer dilluns del curs que m’avorreixo de veritat. M’he plantejat si hi tinc res a veure, si la meva incursió en el seu silenciós territori, si el fet d’afalagar-la, la va molestar. Em resultaria molt exagerat i marcià si fos així i encara que no ho fos, la idea de que ho siga em fa reafirmar-me en immortalitzar-la en el meu proper escrit. 

Benjamí avui ens està intentant explicar les fonts de les que beuen els bons guionistes, ho intenta pobre, però el seu ritme és el mateix que coneixem, a voltes crec que en certa manera li hauré d’agrair aquestes hores inspiradores a l’home encara que no n’és conscient. Algú hauria de dir-li... A meitat d'aquest pensament un vidre de la finestra ha clafit, amb un soroll tallant. Tots ens hem aixecat de colp de l’esglai. He tingut por i la sensació d'estar vivint un moment únic. El senyor Rius, s’ha dirigit indignat cap a la finestra, distret per no poder explicar-se que estava passant, tot molt ràpid però lent al mateix temps, molt cinematogràfic. El seu instint ha trencat miraculosament la seua pesada comoditat. En mirar a través del vidre ha trigat poc en posar una cara terrorífica. M’ha semblat un moment excepcional que se m’ha quedat gravat a la memòria pel que em restarà de vida. No podia deixar de mirar-lo, aquest poema de cara! Els altres alumnes que ja miraven a través del finestral reien, alguns tímids, dos desconsolats, a riure solt, com les gallines. Llavors he mirat. Quin final! 

Allà baix, al pati d’aquella escola de primària transformada en seu d’aspirants a escriptors estava ella, plantada, sostenint amb les mans en alt un cartell que deia: “Senyor Rius: els seus llibres són genials però les seues classes són infumables”

I aleshores he pensat que cap cosa que escrigués podria superar el que acabava de viure.