dilluns, 29 d’abril de 2013

Arrugues i arrels



El sinyó Vicent, tots els diumenges al matí promptet se feia un got de llet ben calenta i feia sopes amb pa d’ahir i abans d’ahir. Se posava les botes. El sinyó Vicent sentia que aquell moment del dia era prou com per donar-li una raó de ser a la seua llarga i ja avorrida vida. Agafava a Rambo, els seu rateret, el carregava a la C15, i tirava cap a l’hort. El sinyó Vicent no cultivava res allà. No tenia tomaques, ni encisams, ni cebes ni quereguilles... Per no tindre no tenia ni una figuera, ni un trist taronger. N’havia tingut, i molts! Però el seus fill es va encarregar de convertir aquell hort de riqueses en un rocam pelat, preparat per a fer-se una caseta, ben arregladeta.  El senyor Joan Pastor, fill del sinyó Vicent va haver de fer-se enrere en el seu projecte de vivenda perquè havien vingut mals temps i valia més guardar, que no invertir en incerteses. Però igualment, ja era tard, i el temps havia volgut que l’hort de Vicent fos un desert, no hi quedava res d’aquell parany de lladres de “bon gènero”, irresistibles a tal aparador de qualitat hortícola.  Això és el que li venia en ment quan conduia pel camí Artana, el vidre mig baixat, i l’airet pegant-li en el front, sonant al cassete el gran èxits de Cecilio. Quan arribava a l’hort ( per a ell no hi havia altra paraula per designar aquell lloc, encara que ara ja no ho fos) baixava de la furgoneta i es plantava allà damunt d’aquella terra erma i trista.  Tancava els ulls i revivia els anys on els  seus braços es movien amunt i avall per aquell lloc, cavant, llaurant, solcant la terra i collint els fruits de la suor i ilusions diàries. Revivia el calor del  sol al llom i les pauses necessàries per descansar la renyonada en aquella cadira de cànem que el seu bon amic Batiste, (qui sap en quin dels inferns restarà...) li va regalar. El sinyó Vicent s’alçava cada diumenge per reviure el seu passat. Havia tingut una vida feliç al costat de Maria.  Maria va morir just l’any que van arrancar tota arrel d’aquella terra. Pareixia com si s’haguessin posat d’acord per deixar-lo tots a una... Vicent no volia morir, però tampoc volia viure, i entre el viure i el morir , el sí i el no, entre el dubte sempre apareixia Rambo mossegant-li els cordons de les sabates per tornar-lo al ara i al aquí, i separar-lo d’aquells pensaments inútils. Aquell gosset era la seua consciència, i l’unic ser que potser l’arribava a acceptar. No feia preguntes estúpides, ni demanava res que no fos necessari. L’acompanyava allà on anés, i amb això Vicent, ja en tenia prou. El sol es va amagar darrere un núvol i es va fer de sobte fosc. Una fiblada a la pell i un pensament fugaç: soportaria alguna pèrdua més?

La sinyó Rosario era l’alegria del carrer. Era xicoteta i fineta. No anava a missa perquè ja no creia en paraules santes ni  déus ni retors. Feia de cada conversa una història, i escrivia des de feia anys un refranyer amb totes aquelles frases que pensava que no s’havien de perdre.  La sinyó Rosario era una d’aquelles persones que  calen fons dins teu i no s’obliden mai. Tenia un balcó ben florit de geranis, blancs i rojos. Sans, més sans que un gra d’all. Les dones del carrer devien preguntar-se quin era el secret per mantenir geranis amb tan de llustre, i estaven ben segures que Rosario guardava el secret  perquè era celoseta i algun do únic voldria tenir, no? Però per a Rosario no hi havia cap secret per cuidar geranis.  Tot el que feia ho feia de la mateixa manera.  Cosia un set i el set acabava per semblar un relleu natural del teixit, planxava un puny i el puny acabava per ser una mà amiga. Netejava casa i la pols acabava per donar-li les gràcies per haver-la deixat viure, almenys uns dies en la seua companyia, rentava els llençols i del blanc que se’n desprenia s’hagués pogut iluminar a un veïnat. La sinyó Rosario tenia el do de fer bé tot allò que feia, el millor que sabia. Posava la seua energia en tot, fos el que fos i s’entusiasmava per res.  Les males llengües deien que de joveneta, un jove guapot amb el que s’havien de casar va haver de marxar a la guerra,  i li va demanar que l’esperara fins que tornara i que aquell homenàs no va tornar mai i que a Rosario se li’n va anar la xaveta i avui dia encara viu esperant-lo; i aquest amor que sent la fa desviure’s en tot allò que fa, així si aquell jove apareix, en qualsevol moment, (qui sap  per quins designis del destí...) ho trobarà tot just com a ella li agradaria que ell ho trobés.  Cada diumenge, mentre les dones anaven a missa,  Rosario se’n pujava cap a l’Ermita a passejar. Quan arribava allà es plantava davant la font dels peixos, tancava els ulls i recordava quan pujava a festejar cinquanta anys enrere amb aquell xiquelo. Aleshores tenia la cintura més fina, i el reflex que ara veia sobre l’aigua estava molt canviat... aquella cúa de cavall que es feia ara semblaria més bé una cúa de moneta, les dents lluentes, les mans fines... els anys no perdonen redéu! La sinyó Rosario havia tingut una vida feliç, fadrina i lliure.  L’any que Pasqual va marxar a la guerra va saber que allí havia acabat la seua vida en parella, perquè així ho va sentir, perquè no volia que cap home nou borrés de la seua memòria el pas que ell havia deixat. Volia allò per sempre, encara que fos només un pensament. Pasqual vivia en ella i cada dia li havia donat forces per ser feliç. No volia res més, ni convivències difícils, ni amors truncats.  Rosario no volia morir, però tampoc volia viure més. Estava cansada ja, havia fet tot el que pensava que havia de fer en aquesta vida. I entre el viure i el morir, el sí i el no, entre el dubte, cap gos va venir a mossegar-li les sabates. Una fiblada a la pell, es va mirar en l’aigua de la font i sobre el peixos va aparéixer al seu costat el reflex de Pasqual que la va tornar a l’ara i a l’aquí. Va besar a l’aire a un ningú. Pasqual li va dir, tornem a casa? I agafats de la mà van fer camí.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada