dimarts, 25 de novembre de 2014

Refer de fira.

Avui, després de dos anys exactes, recupere aquest ecrit del meu antic blog. En el seu dia aquest text va ser un regal que li vaig fer al meu senyor pare per seu aniversari, en un any que semblava cumplir una edat clau (no desvetllaré numeros). Un poquet més vells els dos continue veent-lo com ací baix explique. 

L'economia no està per a altres regals, i el temps per escriure és escàs, senyal que la feina és molta.

Espere que tornes a gaudir, pare, d'això, i a tota la resta que encara no ho coneixieu, aquí teniu la foto del dia que vaig despullar la nostra relació.


Et faré de fira, pare. Diumenge, 25 novembre de 2012

Correria l’any 81, quan un senyor amb barba i bigot, rebeca de llana i ulleres grans, va escriure el que aquí baix llegireu. Avui, deprés de trenta un anys, i des de ja fa temps me’l sé de memòria de tantes vegades com l’he llegit. Hi ha una raó essencial pel que passa això: l’autor és Enric Dobon i ara us diré, ben contenta, que jo, sóc l’Anna del títol, la seua filla.

 Cançó per a Anna

Et cantaré poemes sense fi
mentre la nit arriba i desaprens
gemecs i plors,
i et mostraré roselles
que niuen amb tristesa
al meu jardí.

 I em faré trobador
del teu somriure,
de mil rialles distretes i amples,
t'oferiré la infinitud del cel:
ai, les fosques raons
del nostre viure!

I des dels cims d'estàtica mirada,
interrogant,
em cerques senzills mots...
...que no vull curullar-te els ulls
de maules.

 I al si del teu somriure inacabable
m'oblide, vell joglar,
de les paraules.


És una llàstima no tenir records dels meus primers anys de vida, m’hagués agradat ser conscient en aquell present de les paraules que un dia vas dedicar per a mi, del dia que et vas sentar a escriure-les, dels raigs d’inspiració que devien iluminar els teus ulls quan em miraves, i del moment en que vas decidir que aquesta cançó ja estava acabada. En aquell moment, ni tu  i menys jo, no podiem imaginar com passarien els anys que s’han desplegat l’un darrere l’altre, sense pietat, ràpids alguns, alguns inacabables i també altres que hem decidit deixar en l’oblit.


Anna Dobon. La pena



Però si tanque els ulls, una fila d’imatges teves passen a ritme de “clic” pel meu front. Imatges en les que estem els dos, tu i jo, el “barbut” i la “cames tortes”, el professor i l’alumna, l’excel·lent i la mediocre, el pallasso i la pallassa, la poesia i la prosa, la melodia i l’acompanyament. Sóc involuntariament generosa quan parle de tu, no hi ha remei! És com si tu parlares de Juan Ramón Jiménez, admiracions nates.

Abans que jo nasqués tu ja tenies una vida, una de feta i formada. Ja tenies una filla. Després vaig venir jo qui sap per quines raons circumstancials, i després el xiquet al que vas posar el teu nom per deixar constància de la teva existència en aquest món curt de temps i llarg de falta d’humanitat. Tenies una vida i en cinc anys vas passar a tenir-ne quatre de vides. Tres fills, cadascun amb les seues coses, les ninetes dels teus ulls, els tres infants, mosqueters, la teua descendència, la teua sang.

Amb tu hem viatjat a les Alemanyes, a les Catalunyes, les Xàtives i les Gandies,  alacantins ens han descobert menjant el nostre primer gofre de xocolate i el Penyal d’Ifac ens ha fet de fons de postal. Hem fet equil·librisme per l’aqueducte de Segòvia, hem escoltat els cants gregorians a Sòria, i hem contemplat la grandiositat de la Catedral de Burgos menjant-nos un gelat. Hem hagut de fugir corrents dels perills de la natura sota una tenda de campanya, tocant França, just a la frontera del teu país petit. Hem vist els Pirineus i hem claudicat com a turistes sota la imatge d’un Pantocrator a la Vall de Boí. 
Amb tu hem aprés “que bonito es Badalona” i que “hoy puede ser un gran dia”,  a pesar “que el camí fa pujada i me’n vaig a peu”.  Ens hem dit “Torna aviat” molts cops, quan t’hem trobat a faltar, i hem acabat per entendre que
            “ Res no és mesquí
                                       Ni cap hora és isarda
                                       Ni és fosca la ventura de la nit”.
Tal dia com avui, dia de Santa Caterina, vas nàixer. Com a bona filla, he optat per fer-te de fira jo a tu aquesta vegada, d’una manera diferent.
Aquest post és per un dels meus fidels seguidors i per a l’única  persona que de tant en tant em diu que hauria d’escriure més i així m’anima a mantenir viu aquest blog. Avui que fa vint anys que dius” fa vint anys que tinc vint anys”, pare, això és el meu petit homenatge per haver-me frenat de la fatal caiguda pel forat de l’escala d’un sisé pis i per haver tret aquell mosquit que va decidir clavar-se dins meu mentre Enric i jo feiem el ganso. Aquell qui et salva la vida és el teu heroi? No és retòrica aquesta pregunta.

Tu em vas cantar les cançons més boniques per calmar les meues pors,
I jo he fet de la por la més odiada de les meues enemigues,

Tu ja sabies com funcionaven els mecanismes de l’amor,
I jo he anat descobrint-los, com havia de ser, sota el teu esguard latent.

Tu et vas declarar trobador del meu somriure,
I jo he fet del meu somriure una constant de vida, buscada i treballada.
I és cert, sempre que estem junts el meu cor somriu.

Tu em vas oferir  la infinitud del cel,
I jo, he volat, pare, el més alt que he pogut, ja saps, pamunt! I en cada caiguda he anat decobrint quines eren aquelles fosques raons del nostre viure de les que parlaves.

He estat als alts cims nevats del Marroc, des d’allà he pogut tenir una altra mirada i m’he fet tantes preguntes! No he sabut respondre-les amb senzillesa encara, estic aprenent, vaig creixent, a dies encara em sent una nena i voldria tornar a ser petita i que m’engronsares fent non-non.

Tu oblidaves les paraules per mi, vell joglar, i curiosament jo he fet de la joglaresca un mode de subsistència.

Eres el meu pare favorit, i no és perquè no en tinga cap altre. Podria tenir un pare perfecte però em va tocar un pare poeta (quina frase tan graciosa!) i  a tu t’ha tocat una filla aspirant a escriptora que creu haver heretat algun do “Dobon” dels mots escrits.  Sempre he pensat que formem un bon tàndem i com diria algun desfassat monarca “me llena de orgullo y satisfacción”.
Espere que aquesta nova etapa que ara comença siga plena de fruits literaris, nous i madurs. Seria genial.

Moltes felicitats.


T’estime pare.

dimarts, 28 d’octubre de 2014

Plorar, verb transitiu de la 1a conjugació.





Raons. Més d’una, qui ho pot saber això!  Migconegudes elles, s’amaguen, arrenglerades una rera l’altra les cotxines, sense cap intenció de posar-ho fácil a aquell qui vaja a la recerca d’elles. És igual que haja amanescut ras el dia com el cap: arribar a l’origen del seu naixement pot ser una feina boirosa, una fita farragosa que, qui més qui menys, sempre prefereix esquivar.

Una paraula en el moment inoportú. Una frase mal interpretada. Un creuament d’olors. Un gest perfectament llegit. Els astres… totes eixes estupideses que es diuen de les energies que voletegen per l’aire, totes aquestes teories de l’ara i l’aquí que ens fan estar en el EL moment, en EL lloc rodejats de les “circumstàncies”, eixes meravelloses característiques que dónen sentit a qualsevol cosa.

Vaig caminant pel passeig de la Universitat i tinc, de sobte, unes ganes immenses de plorar.  I m’assec a un banc, i plore. Plore una estona.

Jure que estic bé! Encara que estiga plorant i que perda la noció del temps.  Tinc el record de sentir els meus propis gemecs, els mocs anar d’amunt a avall, el sanglot i un descontrol idiota sobre el meu diafragma. Però, torne a dir (perquè allò inverossímil ha d’ésser repetit verbalment per a que el receptor acabe creent) jure que estic bé!
He deixat  anar a salts el pensament, i em faig preguntes amb cada respiració com “que em passa?”, com “què deu pensar aquell qui em veu ara”. M’escric frases a la ment com “ dóna igual Anna, no mates les teues emocions”, o “ en el fons sé que això que em passa, això de plorar, em fa bé”.  Uns quants pensaments que de cap manera fan lliga amb la tristesa, potser sí amb la idea de sentir-se incomprés o injustament jutjat o de sentir-se perdut en alguna qüestió i  és aquesta precisament la qüestió. No estic trista, i no és plorar una acció només de tristos, ni de persones que foren dèbils. En quina mala hora et van ficar aquest idea al cap, o en quina mala hora vas deixar que entrara. Diu la frase, cal morir abans de viure; cal plorar abans de riure. I és amb això del contrast que m’he aixecat d’aquell banc ben plorada, com qui s’aixeca d’un llit ben follat, o com qui s’aixeca d’una taula ben dinat. 

dimarts, 30 de setembre de 2014

Pequeña guia para morir


Al ejercicio que resulta de ir despertándose y dormir, volver a amanecer y volver a dormir, y así sucesivamente, se le llama vida. Este ejercicio empieza un día, que se repite cada año y que suma primaveras a las personas. Se dice que cuando se alcanza la 35 se experimenta el éxtasis del éxito vital. Dudoso rumor que todavía no pude comprobar gracias a mi maravillosa juventud. Comprobado y sabido es el final del ejercicio, compuesto por el último suspiro y la desaparición de nosotros mismos como seres vivos vivos. Con la muerte, así se le llama a este fatídico momento (fatídico para el resto) pasamos a ser seres vivos muertos. Olvídese de ver en muerte lo que sucede en vida: no va a oir los llantos de su familia ni podrá contabilizar usted las personas a las que les va a doler su pérdida, no va a ver su propio entierro des del aire, ni sentado en una nube como tantas veces ha imaginado. Quítese todas esas tonterías de la cabeza, puede que le estén restando energía a la hora de rendir en su obligada misión de crecer.

Bidaia. Alex Fernández

Usted también morirá, sea consciente de ello porque es posible que cuando llegue el momento quiera retroceder en el tiempo. Pero esa acción todavía no se puede ni se podrá nunca comprar, (pongámoslo en duda, si lo desea, créase inmortal y atrévase a vivir con superpoderes, puede que se le acabe considerando un genio). Haga caso a alguna sabiduría popular (no toda es provechosa) y no deje para mañana lo que pueda hacer hoy.

Para cualquier duda o consulta, puede usted dirigirse a usted mismo sinceramente o recurrir a alguna amistad (entiéndase como amigos todos los que habitan dentro de usted)


Suerte.

dimarts, 26 d’agost de 2014

Me llamo Anna y me han dado un premio.


Tengo la costumbre de ser muy sincera, siempre.  

Ayer me concedieron un premio. Si, un premio a mi blog. Un premio Dardos. Este blog en el que escribo de vez en cuando y cuento lo que me sale de los mismísimos. Este blog que ha estado inspirado por tanta gente y cosas que me rodean. En el que escribo en el idioma que quiero, según me pega el día,  y que no tiene ningún tipo de periodicidad porque yo me desenvuelvo mejor dentro del caos.

Jaume es un chico de mi pueblo, y lo recuerdo de cuando éramos pequeños. Él y mi hermano Enric iban juntos a la escuela, dos cursos menos que yo. Igual que a todos los amigos de mi hermano, siempre los he visto como niños, sólo por el simple hecho de haber convivido un pasado de patio de escuela y tener la infantil seguridad, de que dos años más de edad son cien veces poderosos cuando se es pequeño. Ahora eso ya no importa. Entre mi hermano y yo, ya no hay tanta diferencia, ya podemos darnos lecciones mútuamente, porqué la experiencia, con dos años de por medio, tampoco es tan distinta. Pues ahí, en este punto donde la experiencia une ha aparecido Jaume, ese amigo de mi hermano, un chico al que recuerdo como un niño pero que escribe como un adulto. Así lo hace en su blog Excentrya, y así supongo que lo hará durante mucho tiempo porque para él escribir es una necesidad vital. Pues este chico, me ha concedido un premio, y estoy muy agradecida por ello.

Al grano, y siempre des del respeto y el cariño por esta iniciativa.

El premio Dardos es una cadena de nominaciones que se hace de blogger a blogger. Eso qué significa?
1.     Alguien que tiene un blog recibe un premio Dardos.
2.     Ese alguien lo acepta si publica un post en su blog contando que le han dado el premio, contando de que va el premio y poniendo una imagen del premio.
3.     Además está obligado a enlazar con el blog que te ha dado el premio.
4.     Y luego tienes que nominar a 15 blogs más. Es decir, tu concedes 15 premios más, con sus respectivos enlaces.
La iniciativa pretende crear vínculos entre los bloggers, y darse a conocer entre unos y otros.

Puede que me considereis antisocial, pero si soy blogger, lo soy sin quererlo, o quizá es que soy un poco reacia a eso de sentirse de una comunidad, (sin querer faltar a nadie, por supuesto) Ahí, casi siempre con la idea de la oveja descarriada en la cabeza que tanto me gusta... pues me cuesta, me cuesta... A veces he pensado en darle más bombo a mi blog, una vez hice una trampa con uno de los títulos de un post para ver si entraba más gente a leer y lo llamé “Sexo duro”. Os garantizo que no funcionó... en cambio otros días, que me han salido cosas casi sin estudiarlas antes de publicarlas, he tenido un montón de visitas y la gente me ha felicitado y dicho cosas muy bonitas. Eso es impredecible, y a la vez excitante.  Al final siempre llego a la conclusión de que si hay alguien que te encuentra, te lee y le gusta, ya lo recomendará, o no...  Eso es lo que yo hago, recomendar las cosas que me interesan y me emocionan, ya sean bandas, libros, sitios, personas... esa es mi política. Si hay alguien que entra y vive una experiencia leyéndome, sea la que sea, aunque no me lo diga, yo estoy contenta igualmente. No soy de publicitar mucho lo que escribo. Normalmente pongo un enlace en mi facebook cada vez que publico, y ya está... 

¿Y entonces? Pues que yo no puedo nominar a quince blogs. Porqué sería mentira. Podría pasarme aquí toda la tarde buscando blogs interesantes para hacer una lista y hacer como que de todos los blogs que visito (que tendrian que ser más de quince) hay 15 que considero dignos de ser visitados. Lo siento, no puedo hacer esa lista. Eso no significa queno haya blogs que no pueda recomendar. Hay dos que sigo de cerca y que ya he recomendado en más de una ocasión...

Lo sigo porque sigo a la persona que lo hace, Ana Pérez, Anita... Coincidimos en Barcelona, en primero de Arte Dramático, tendríais que verla en escena, es una fiera y una luchadora nata. Tiene un trocito de mi corazón por muchas razones, una de ellas, por hacerme ver en su momento, que la vida hay que construirla, no viene hecha, y que hay que inventarse pequeños objetivos y motores para tirar adelante... Anita gracias!!!

...el otro...

Esta chica, (filósofa de carrera y con un  máster en estilismo) ,y yo, cuando estudiábamos 3º de BUP solíamos sentarnos juntas en clase. Teníamos conversaciones por escrito durante las clases para no tener que utilizar la voz, ni llamar la atención del profesor de turno. En algun sitio deben haber caído esas decenas de hojas llenas de confesiones adolescentes....en realidad no nos parecemos en nada pero siempre hemos conectado mucho, además la tia esmuy cachonda, siempre me hace reír.

Anita y Guiller, os nomino al premio Dardos. Creo que tengo muy buena puntería ;) 

Y hasta aquí puedo leer. Espero que nadie se sienta ofendido por no seguir esta cadena de estos premios al pie de la letra. A lo mejor si no soy capaz de hacer esa lista es que no merezco el premio...


Anda! La imagen! casi se me olvida... 




dimarts, 19 d’agost de 2014

Tedi



video




Escriure pot ser a voltes una activitat tediosa. Sume al tedi com a causa la calor. No corre ni una mica d’aire.  Pareix que el món va morint, i que la nit és tan tan tan avorrida que ni els gats estan desperts i no hi ha lluites nocturnes. Desitjar que el pas del temps accelere és un mal presagi. Per això aquest retrat en moviment. Quan tot gira sobre el mateix eix durant un temps que es va repetint,  que es va fent rutina... quan aquest temps allarga massa és hora dels canvis. Canvi d’aspecte, canvi de costums, canvi d’hàbits de pensament. Un pas més i un esglaó més amunt, el sostre de vidre queda a un pam... estic a punt.

dilluns, 4 d’agost de 2014

Es raro, pero... te quiero.

Que te quiera no significa que te necesite. Tampoco significa que esté esperando algo de ti. 


Anna Dobon. Primer camino.


Quererte, aunque no me quieras, no me duele si sé que a ti tampoco. Puedo quererte sin verte y sin apenas conocerte y puedo dejar el juicio a un lado para no poner nombre a esto.

Que te quiera no significa que seas lo mejor para mí, tampoco significa que seas lo que ando buscando desde hace tiempo porque no ando buscando a nadie. Te encontré y en ese momento ya te quería.

Que te quiera no significa que busque un lazo ni una cadena, no quiero compartir contigo lo que no quiero compartir con nadie aunque si quiero compartir algo. Quiero ser como soy, y miento, porqué quiero ser como soy con dos quilos menos de timidez, y cuatro más de valentía.

Quererte no quiero que sea un tópico, ni una convención, porque no me gusta como se quieren muchos de los que se quieren por ahi. No quiero nunca llegar a decir que te estoy queriendo mal porque mal no se puede querer, eso no se puede concebir, y todos los que os estais queriendo mal deberias ya de una vez aceptarlo aunque os de miedo el cambio, aunque os dé miedo lo desconocido, aunque tengais miedo a estar solos. Estar solo es genial sino lo estás siempre.

Que te quiera es parecido a querer estar dentro de ti sin estar a tu lado, querer verte tres dias y cincuenta no. Quererte es que en la distancia sigas siendo mi inspiración, querer cantar contigo una canción.

Si te digo que te quiero significa también que quiero olerte, acariciarte, besarte, hacerte el amor de suave a fuerte, y sudar encima de ti.

Que te quiera no significa que te necesite. Te quiero sin querer hacerlo, sin querer evitarlo, con voluntad de quererte y no saber adonde lleva quererte.


diumenge, 20 de juliol de 2014

Ficció

“No és valent aquell qui no té por,  sinò aquell qui sap conquerir-la”
  Nelson Mandela



L’observe cada dilluns, em crea interés. No destaca per res, sembla no tenir grans talents, i si els té els amaga, els guarda, imagine que els desvetlla només amb aquelles persones que tenen la seua confiança exclusiva, guanyada a força d'encontres i de temps. És silenciosa. Poc generosa. Té una cara preciosa, els ulls ametllats com aquelles estàtues arcaiques que ens mostrava en diapositives un bon professor d’art que vaig tenir en la meua tercera adolescència. Està molt ben proporcionada, és molt bonica, una criatura fina de la natura. Cada dilluns quan l’observe pense que aquesta deixadesa la fa ser més interessant; les sabates desgastades, el pantalons caiguts, aquests cabells despentinats que li cauen sobre el coll... és sensual. Arriba quasi tan puntual com jo, entra a la classe, em regala mig somriure i una mitja mirada tímida. Mai diu bon dia, de fet, recorde haver sentit la seua veu només dos cops: un, el primer dia en passar llista va dir un –sí- , i el segon cop va ser per demanar-me perdó un dia que sense voler, en aixecar-se de la cadira per sortir de l’aula, va moure la meua taula.
S’asseu cada dilluns al mateix lloc, al costat de la finestra, cinquena fila, oposada en diagonal al lloc del professor, un espai que li permet la invisibiltat i el contacte amb el gran exterior a través del finestral. Jo m’assec a la sisena fila, just darrere. Seria tan invisible com ella sinó fos pel protagonisme que em dóna el meu escandalós company de cadira, un tio que fa més preguntes de les necessàries per contrarrestar la seua falta de talent.
M’hi vaig apuntar a escriptura per aprendre la tècnica, però no ho faré pas amb aquest insidiós professor, quina llàstima. És curiosa l'existència de persones plenes de saviesa incapaces de transmetre-la, i igualment al contrari. Però el cas del senyor Benjamí  Rius és del primer tipus, dramaturg consagrat d’aquesta terra que tantes vegades m’ha fet viatjar a altres realitats i un dels professors més avorrits que he conegut en la meua vida acadèmica. Malgrat tot, he trobat cert plaer en estar en aquesta aula, just al pupitre on s’olora el perfum misteriós d’aquest personatge que tinc al davant.
L’he convertida en matèria humana d’estudi. Crec que aquesta nena (deu tenir uns 24 anys, mai m’he atrevit a preguntar-li per no posar-nos mútuament en cap compromís) mereix una història ben contada. Mereix ser protagonista en la ficció del que en la realitat no aconsegueix ser i potser no aconseguirà per no creure en ella mateixa. Mereix una bona escena d’aquelles que enganxen, d’aquelles amb un conflicte de vici. Aquesta nena necessita transcendir d’alguna manera perquè no és ningú. No és ningú aquí dins. Està acovardida. És intel·ligent, només que no ho sap. Fa uns dibuixos molt peculiars mentre altres miren les mussaranyes, just quan la monotonia de la veu de Benjamí aconsegueix fer-nos desconectar del fil de la matèria de cada dilluns, i això succeeix en 8 minuts i mig justos des de l’inici de la classe. Estudiat i medit. No falla. Aquesta rutina de desinterés ens porta per altres camins. Ella dibuixa i jo l’observe. He pres apunts sobre les seues accions per no oblidar-les. 
Dilluns passat, inspirada i decidida a saber-ne més em vaig decidir a increpar-la – dibuixes molt bé- li vaig dir. Va fer una mitja volta tremolosa i vaig veure el seu coll i la seua galta passar d’un blanc pàlid a un vermell cirera. Em va fer molta gràcia, em vaig sentir asquerosament superior per haver-la posat vermella. En aquell moment va arribar a creuar els seus ulls amb els meus dins dels quals hi vaig veure un paisatge desolador. L'interior  d’aquelles ametlles em va deixar sense més paraules que dir-li, només vaig ser capaç de tornar-li el seu somriure amb un riure nerviós i molt d’aire pel nas. Por, culpabilitat, remordiment, juí, família truncada, una parella absorvidora, una germana major llesta, falta d'amor, un munt de coses que un escriptor pot arribar a imaginar creient-se el millor dels psicoanalistes. Històries, fantasies, i com sinò naix la ficció? No crec que ella en siga la culpable de tot això que hi vaig veure, no vull que ho siga en la meua història. Podria convertir-la en un personatge de la postguerra, lluitant entre les tretze roses i morta afusellada al final. Podria també fer-la un personatge actual, una dona maltractada que fuig d'un malhome o potser podria transformar-la en mi mateixa i contar les meues inquietuts a través d'ella, però potser això sempre és implícit als escriptors... no sé, siga com siga, ja ho pensaré...

Avui fa una setmana del meu atreviment i Eugènia no ha vingut a classe. És el primer dia que falla, el primer dilluns del curs que m’avorreixo de veritat. M’he plantejat si hi tinc res a veure, si la meva incursió en el seu silenciós territori, si el fet d’afalagar-la, la va molestar. Em resultaria molt exagerat i marcià si fos així i encara que no ho fos, la idea de que ho siga em fa reafirmar-me en immortalitzar-la en el meu proper escrit. 
Benjamí avui ens està intentant explicar les fonts de les que beuen els bons guionistes, ho intenta pobre, però el seu ritme és el mateix que coneixem, a voltes crec que en certa manera li hauré d’agrair aquestes hores inspiradores a l’home encara que no n’és conscient. Algú hauria de dir-li... A meitat d'aquest pensament un vidre de la finestra ha clafit, amb un soroll tallant. Tots ens hem aixecat de colp de l’esglai. He tingut por i la sensació d'estar vivint un moment únic. El senyor Rius, s’ha dirigit indignat cap a la finestra, distret per no poder explicar-se que estava passant, tot molt ràpid però lent al mateix temps, molt cinematogràfic. El seu instint ha trencat miraculosament la seua pesada comoditat. En mirar a través del vidre ha trigat poc en posar una cara terrorífica. M’ha semblat un moment excepcional que se m’ha quedat gravat a la memòria pel que em restarà de vida. No podia deixar de mirar-lo, aquest poema de cara! Els altres alumnes que ja miraven a través del finestral reien, alguns tímids, dos desconsolats, a riure solt, com les gallines. Llavors he mirat. Quin final! 
Allà baix, al pati d’aquella escola de primària transformada en seu d’aspirants a escriptors estava ella, plantada, sostenint amb les mans en alt un cartell que deia: “Senyor Rius: els seus llibres són genials però les seues classes són infumables”

I aleshores he pensat que cap cosa que escrigués podria superar el que acabava de viure.

dissabte, 14 de juny de 2014

SEXE DUR

Segurament he cridat la teua atenció pel títol de l'entrada. Ho he fet a propòsit. No sabia quin títol posar a aquest post, no m'acabava cap dels que se m'ocorrien, i m'he dit: posa un títol suggerent, o més bé directe, que enganxe, que tinga "punch", encara que no tinga res a veure en el que contes o fages després, total, es fa amb els programes electorals i és cosa sèria, perquè no pots fer-ho tu innocentment. És possible que així entre més gent a llegir-te... Ho sent molt, això no va de sexe, i molt menys dur. És una trampa, sí, ho reconec... però ara ja estàs aquí... ok, estàs en tot el teu dret de sentir-te enganyat i tornar al puto facebook (dic puto perquè a mi també em costa viure sense ell...) També pots quedar-te a veure que conta la Dobon, per curiositat, per afinitat, perquè te cau guai, perquè no la coneixes, perquè te la sua (en eixe cas difícil). Al final, això són paraules, i no tenen cara, també te pots imaginar que les escriu qui tu vullgues, opcions hi ha, infinites.

Superman Secret Origin. Gary Frank

Aquesta és la història d’una tortuga ataviada amb una closca pesada  que li dóna al seu cos la característica de la lentitud. Podria la tortuga ser molt més ràpida sense aquesta càrrega dura, si un dia per casualitat, agraciada per un fenòmen poc habitual, pergués d’una ventada poderosa, quasi ciclònica, la tapa rígida que cubreix el seu llom. Fenòmens poc habituals ocorren a diari, no és gens estrany, al final sembla que un perd la capacitat de sorprendre’s. De tant que passen, un s’acostuma a ells i és llavors quan ja no hi ha diferència entre allò "normal” (odiós adjectiu) i allò "excepcional” (dubtós adjectiu) A estos fenòmens se’ls diu “poc habituals” perquè aquells que posen nom a les coses, els “etiquetadors" (persones amb la suficient saviesa per tenir el poder de nominar) no han sigut qüestionats... o si ho han estat?
Torne a la tortuga, ara miraculosament sense closca (recordem el miraculós fenòmen) i visualitze la seva nova cadència al caminar. Em recorda més a una sargantana destartalada que a una tortuga. Desequilibrada, no ha perdut ni un microbi la seua constant rèptil. No ho pot negar, no és tortuga sencera, tampoc és serp ni sarvatxo, és una mitges tintes, però això la fa ser especial, té encant, per exòtica o per rara (toma etiqueta). Única. La veuries creuar l’escena d’una faula de curses, i trencaria el tòpic dels persontages típics: la llebre flipada observa l’acció i es demana com ha de superar aquesta original derrota si ja s’ha fet al conte de tota la vida on es queda dormida i perd la cursa venuda a l’arrogància. Igualment la llebre perd, tant en la Faula com ara, però alguna cosa la molesta i la inquieta, alguna cosa “poc habitual”, un nou sentiment: no està mentalment preparada per afrontar una pèrdua per ser físicament inferior. Però ens dóna igual, no ens importa, oblidem-nos d’ella ara, té un paper secundari en aquesta història, el seu trauma serà superat sense la nostra ajuda, no cal que ens impliquem, no cal conectar amb ella, tota la vida pensant que és la forta, per què hauria de ser diferent ara? No cal que canviem cap punt de vista respecte al seu paper….uf, quina feinada, no?
Centrem-nos en señora tortuga sense closca, perquè pot fer un salt qualitatiu en quant a classe animalística i passar de ser dèbil a ser mediocre. Al loro, mai excel·lent, això és cosa de perfeccionistes. De la mateixa manera que la llebre no està preparada mentalment per a ser inferior físicament, tampoc ho està la tortuga per a ser superior, raó que crearà un sentiment de inseguretat en ella perquè no es reconeix, ni molt menys es coneix. Empatitzem amb la dèbil, això no ens costa tant… recreem-nos en la seua misèria i la seua condició, tinguem pietat, per Déu! Omplim-la de bones paraules i esperances: tu pots! Creixeràs! Aprendràs!. Fem ús de la suggestió (meravellós i magnífic poder) perquè es crega el que es mereix. Perquè ha de ser així, no?
Però tot això no deixen de ser suposicions i posicionaments gratuïts que no van a cap lloc. La Faula quedà escrita un dia i la moral que se’n deriva ha calat molt fons, està molt integrada en nosaltres. Certes emocions són considerades negatives i altres no tant, certs comportaments són lloables i altres menys.

Però sempre hi ha una pregunta que ronda en el meu insignificant (per ser una entre la humanitat) qüestionari respecte al món: 



Curiosament, sempre hi ha un component humorístic dins de cada tragèdia.

dimarts, 3 de juny de 2014

Gravetat

Fernando Gimeno


Campava com volia, es movia amb destresa, corria alleugerit. Dormia cada nit. Quan dormia descansava... solt, fonedís.

Recorda això recolzat a la barra mentre mira amb desig de cervessa a Irene.

Els pantalons són ara incòmodes, inspira fort i amaga panxa. L'ha pillat. Intenta dissimular arreglant-se el cinturó. S'apura, sap que està perdent el control de la situació, llavors Irene, empàtica com sempre, el deixa de mirar. 

(Temps) 

La cervessa està efectivament fresca, ha entrat per la gola, fina, i al seu pas el suc embriagador ha contagiat tota la boca. Pere es reafirma.

Irene dissimula i intenta frenar les ganes de mirar-lo, però és atreta fatalment per la presència d'aquell home. Físicament ara inestable, no és capaç de deixar plantats els dos peus a terra, dibuixa formes rodones amb el genoll, i posa i treu, cada cinc segons, un braç o l'altre de la cintura. No sap decidir com posar-se per ser vista des del millor angle. Aquesta inquietut la posa nerviosa però l'excita. Una espenta. Una espenta, el desequilibri just i desplegarà l'arsenal, farà volar les espases, treurà les llances, arrencarà la brossa i deixarà secs tots els rius que es trobe al seu pas.


Pere orienta, des de la barra, el cos cap a ella. Irene adivina el moviment i ,abandonada a la sort, busca la seva mirada just en el moment que un glaçó, disparat de la barra, cau al cap de Pere. (Stop. Pensem ara en Newton i les casualitats. No és tan greu el dolor de l'impacte de l'objecte en el cap de Pere, hi ha una vintena de persones que han vist l'accident i riuen desconsolats, això si és un poc més important perquè desfà la seva enteresa viril. I no passaria res si no sapiguérem que Irene ha observat tota l'escena i s'ha sumat als que riuen. L'actual Pere susceptible opina que allò greu, és que Irene ara s'ha convertit en un personatge traïdor). Acte seguit el DJ es regala al dubtós gust de les masses i sona Rafaela Carrà. Explota explota m'explò. 

Cau la decència a poalades pels camals, i una nit de sexe descontrolat s'esfuma quan el fugitiu surt per la porta.


diumenge, 30 de març de 2014

Sol M


  Para J.



Paula Bonet



Estoy mirando de lejos. Observo. Espero. Está sentado en el tercer banco del parque, donde da más el sol, parece que también espera, pero no sé a penas nada de él. Podría inventarme que es alegre por el gesto de su cara, aunque ahora no sonría. Puedo inventarme también que es tímido por la posición de sus pies. Adivino que es dulce por el movimiento de sus manos y por la forma de morderse el labio, pero sigo sin saber como és, aunque conozca su nombre.

Tengo la tentación de acercarme, pero me da miedo. Puede que no sea él, y puede que siendo él, no consiga ni articular una palabra, asi que sigo esperando hasta que caiga una señal más clara.

Se puede querer a alguien a quien no has tocado?

Alguien grita, desde la otra parte de los robles. Él mueve su gesto hacia allí y busca, brusco, la voz que parece llamarle. No ve a nadie. Invierte el giro simétrico hacia el otro lado por si su oído le hubiese engañado, ahora sus ojos negros más profundos, con más intensidad, con esa progresión de las cosas que van cogiendo interés a corto plazo. Pero tampoco hay nadie en esta parte. Si mira un poco más hacia atrás, por encima de su hombro izquierdo, siento que me va a descubrir, y vuelvo a tener miedo. Suena un bombo en mi corazón que pone alerta el menos común de mis sentidos. Cierro los ojos para camuflarme en el paisaje. Sigo viéndole a pesar de los parpados cerrados, y me pregunto por qué sigo aquí y no me voy corriendo.

Entonces se levanta de un impulso, y mis pies arrancan de golpe, hacia él, automáticos y decididos. Es ésta la señal? Da igual, ya no hay ningún pensamiento capaz de parar este andar hacia.  Voy, siento el viento como cuchillos atravesar mi estómago y un montón de hormigas en mi piel. Estoy tan nerviosa que podria atravesar dos países sin parar a beber. Sigue ahí, plantado, sus manos se van hacia los bolsillos, baja la mirada al suelo y juega a pasar el peso de una pierna a otra. Sigo andando, tenaz, crece mi columna hacia mi cabeza y mi cabeza hacia las nubes. Aumento tres centimetros de coraje. Nunca hubiera podido meter tanto aire en los pulmones voluntariamente, se me han abierto las costillas como gomas. Paro de golpe, sin querer, a cinco metros de él, pero sigo andando por dentro, frenética y llena de la duda más bonita que pudiera tener. Ahora o nunca.  Lo sabe, estoy detrás, lo veo en su espalda. Pero no se mueve.

El sol. Todo se vuelve amarillo.

Siete pasos lentos en cinco cortos metros anuncian la escena... Y pasa. Ojos negros, ojos miel. La mirada recíproca, real, tangible.

Se puede desear tanto a quien te mira por primera vez?
Hola. Unísono.

Sonrisa. Tercera mayor.

Que tal. Cuarta justa.

Silencio. Séptima menor.

Se puede escribir la partitura de ese beso?










diumenge, 16 de març de 2014

Els mateixos ulls


Jorge Gallego


Resulta fascinant l’habilitat amb la que Marcel toca la guitarra. És quasi colpidora la forma amb la que la seua pell es torna doblement porosa quan fa sonar les cordes. Acarona el màstil com a l’amant més dolça que mai hagués tingut. Els dits van ràpidament d’un lloc a un altre i les notes invisibles omplen la petita habitació i part del carrer perquè ha deixat la finestra oberta. Ja no fa fred. Va amb màniga curta, l’ambient és l’idoni per no suar ni mica. L’equilibri és present, la línia del seu pensament, clara, aigua. Ni te fam, ni sed, ni cap desig que no està complint. Toca.

No és preocupant no poder repetir aquesta melodia, aquests acords demà. Potser ja no els recordarà, però ara sonen. No té importància si no és la millor melodia mai  inventada perquè ara ho és tot. Ell i l’instrument són més amics, mantenen una conversa sincera. L’instint ratja. Marcel creu comprendre que no calen grans mètodes si hi ha sensibilitat, que no calen grans missatges si hi ha passió, que no cal ser virtuós per a intentar canviar el món. No està ressignat, no està submís tampoc, no segueix cap dictat... es deixa anar.

Marcel és un instant ara, és un estat pur, és la seua creativitat.



Resulta curiosa la manera amb la que Maria toca el piano. És gairebé impossible mirar-la als ulls en aquest moment , està ausent. Li diries qualsevol cosa i no et sentiria. Serpenteja la seua columna com no imagina que està fent. El contacte amb les blanques i les més petites negres, és magnètic. Els braços van sols i no creu recordar aquesta soltura en temps. Si li mostressis un video d’aquest moment es reconeixeria desconeguda. No s’adona que una de les bombetes de la sala s’ha fos, ni que és hora de ressopar ja. No li importa que estiga sonant cap dispositiu més enllà del passadís ni que siga diumenge. Està entregada a l’acte i no a la responsabilitat. Ella i l’instrument són més amics, mantenen una conversa sincera, sense compromisos. És ara la dona més forta de totes les seues Maries. Creu comprendre que no cal saber-ne massa per interpretar el cor, que una dissonància pot dir tant com l’harmonia més estudiada. És lliure. La intuició cau a poalades... es deixa anar.

Maria és temps, és un estat animal, és.



Marcel i Maria són germans. No tenen una relació massa amable. No comparteixen cap tipus d’intimitat mai. Es limiten a cumplir el paper familiar que la natura els ha donat. Es donen un parell de besos quan es veuen als dinars, és pregunten “què tal?”, i els dos responen la mateixa mentida: “bé”.

Quan pensen l’un en l’altre s’adonen que no es coneixen ja, i tenen un lleu sentiment de pena  per això. Podrien ser grans amics... si es deixaren anar.

Quan eren nens, passaven hores junts, jugaven, cantaven, inventaven i eren tan purs com en aquests moments ho són cadascú a casa seva, entregats a la música i a la sensació de llibertat. 

Quan eren nens somiaven en ser famosos cantants i futbolistes, en arribar lluny, tan lluny com fos possible en el món.

No saben ben bé en quin moment van deixar aquesta amistat infantil, potser la crua realitat els va fer espantadissos, potser no volien fallar-se l’un a l’altre quan van abandonar aquells somnis. Potser no van saber compartir  les dificultats. Potser era massa difícil acceptar que quan s’és adult, quan se creix, les coses van canviant i les perspectives es transformen. Potser no han acceptat aquest fracàs i potser cap dels dos mai s’atrevirà a donar el pas i dir-se  “et trobe a faltar” en un d’aquests “què tal?”.  


Diuen els qui els coneixen que Marcel i Maria  tenen els mateixos ulls.