El sueño de volar. Begemott. |
És el cinqué cop d’aquesta sensació en febrer. He obert les cortines per veure-la sense que ella em veiés a mi, com sempre. Estic obsessionada amb la Sara, la veïna de davant. Ens separen no més de tres metres les nostres finestres i més de cinquanta del terra ferm.
Aquí a dalt està permés volar sense arrels, encara que no sapiguem fer-ho. Les persones que hi vivim als pisos alts no fem bon creixement tan lluny de la Terra. Per això ma mare sempre ha preferit viure en cases planes, d’una sola planta, arran de carrer, perquè ahí les famílies es formen més vertaderes amb els peus ben posats a terra per poder fer unes bones arrels. Per aquesta regla de tres, per a ma mare tots aquells que viuen d’un primer pis amunt són víctimes de l’aire, entre ells jo. Famílies amb fluixos llaços que es desfan amb facilitat en l’aire. I per això ma mare creu que les altures són només per a aquells que volen estar sols. Hi ha alguna cosa d’aquesta teoria materna que no vull creure però que no sé com discutir-li. Mai he trobat raons comprovables per negar-li aquests pensaments absurds a la meva mare.
Que les altituds són un lloc per a la soledat no sé per què però em quadra. Així és exactament com veig la Sara des de la meua finestra. Té frustrada la voluntat de compartir. Està asseguda al sofà, amb cara d’angúnia. Uns metres més enllà del passadís hi ha una habitació habitada, amb la porta tancada. Fa una estona estaven aquí els dos junts. L’escena ha passat de la il·lusió a la confusió en poc de temps. Tot de gestos petits, amb la paraula com a protagonista. Cinc-centes raons, diferents, que els han portat al caos simbòlic de que el que està passant no és el que cap dels dos havia desitjat. Quin greu error això de parlar tant i basar-se en allò que s’endu el vent. Com m’agradaria tenir el poder de deixar la gent muda.
Cinc malentesos iguals en el mes més curt de l’any són símptoma d’un problema gegant en una relació tan tendra. Si ma mare estigués als meus ulls, els diria que com més ràpid es muden a una casa baixa, més ràpid solucionaran els seus problemes i amb més facilitat sentaran les bases d’aquesta relació que ara mateix es sosté de coses volàtils.
La tensió que es respira des del sofà on és ella fins l’habitació habitada uns metres més enllà, la senc des d’ací, podría tallar-la amb els meus dits i estalviar-los a aquesta gent una altra conversa de reconciliació inútil. Però no ho puc fer, només observe. Desfer la malifeta sense enfrontament, aquest pareix el fí de la Sara, i la veig pensar en el com. Però tornarà a fracassar, perquè no hi ha cap canvi. Ella es al mateix lloc que sempre, amb la mateixa actitud. El temps transcorre igual que les altres quatre vegades i la por que veuen el meus ulls en la Sara és la mateixa i més poderosa que qualsevol estratègia que puga tenir. Tornaré a veure-la en aquest sofà sola al març, a l’abril… Amb aquest terror per estar sola quan sola ja està. Potser hauria d’escriure una carta secreta, deixar-li-la per baix la porta, com un àngel de la guarda i explicar-li que així es sentirà sempre, que ja va sent hora que ho accepte i que…
Sona el meu telèfon, és Josep. La casa amb pati que vam trobar està lliure.