dimecres, 20 de novembre del 2013

Subtext

La setmana passada va estimar aquesta terra i és aquesta ara una terra movedissa.

Dino Valls


Caminant vora sèquia, dibuixa amb el dit una línia imaginària. Fa ones i és recta per moments. Es van sentant paisatges urbans sobre aquesta línia i passen persones desconegudes a través d 'aquesta línia i no hi ha ni una mirada confiada. S'ha acabat la màgia. L'èsser tocat per la gràcia i el do ha desaparegut.
On s'han quedat les temporades altes? On els ulls del joc?

Deu ser aquesta extranya tardor...

Les contradiccions són, en canvi, explicades amb facilitat quan bufa amb força sobre els mobles i la pols se'n va volant. És llavors quan comencen a aparéixer alguns somriures, les parts positives s'extrauen, i també es comencen a veure les persones que estan de veritat, encara que no siguen les seues mans palpables, ni els seus riures audibles, ni visible el seu mirar.

Ha sumat 3 hores de plaer ple en tota la setmana i les tres tenien banda sonora. Ha perdut 500 grams més d'innocència; ha escrit paraules i ha escoltat més paraules. Les paraules no se les emporta el vent, són de veritat i alguna funció deuen tindre perquè ella se sent diferent per causa d'elles, així que deu ser que les paraules modifiquen a les persones que les diuen i també que les escolten.

Com es deu quedar el cos després d'un “t'estime”? Quina forma té la salut després d'un “estàs malalt” ? Quantes orelles voldrien ser tapades abans d'un “ja no puc més” i imagina quina sensació fa néixer un “t'admire”. Quants pagarien per un “tinc ganes d'escoltar-te riure” i quants voldrien evitar la por després de “he de dir-te una cosa” encara que la cosa fos un regal verbal. Podria desilusionar un “marxem a França”, i podria ser també que un “estava mirant” resultés pertorbador. Pot fer despertar a algú un “deixa't estimar i seràs estimat” I “ tens un lloc on quedar-te” pot ser com un abraç, l'abraç que no ha rebut aquell qui diu “he deixat de creure en l'espècie humana”.

Parlarà quan ho crega convenient i dirà les coses que crega que ha de dir i aquesta serà una de les màximes d'aquesta tardor, i les màximes hauran de deixar de ser màximes per a ser mínims realitzables.

I així, en forma de regals hauran de venir les paraules, en frases capritxoses, en cançons, en cartes i estats, en sentències i crítiques, en “fins aquí” i “ a partir d'ara”.



dijous, 26 de setembre del 2013

Breu insomni eròtic.




(Regale un caramel de cançó dels The XX acompanyada d’aquest text. Ha de ser escoltada i llegit alhora, vols? Sí? Doncs dóna-li al vídeo (amb poc de volum) i que siga el que les Muses vullguen...)



A l’àtic viuen unes persones carents de raó. Les sent per les nits practicant sexe a través de les parets de paper d’aquest edifici. Ell prefereix ser portat i ella mana. Puc imaginar quin paradigma d’escultura fan ara mateix: un cavall  abandonat a la sort d’una Amazona desbocada. Sonen a descosits, canten amb la mala baba de qui vol ser sentit a pesar de les hores que han de ser dormides. Aquests llops salvatges han menjat sense compassió de la meua son. 
(Ara espera fins al segon 42 i continua) Estic tirada, ara desvetllada, al centre d’un ample llit que un gran dia vaig decidir que fos ample. Se m’han clavat els ulls ahi dalt, i veig, i mire, i ara estic assumint que han començat a baixar del sostre quatre cordes. (Pausa) Gruixudes (Pausa) Fortes (Pausa) Just en cada cantó del llit, sense a penes posar voluntat, he nugat cadascuna d'elles. Senc l’emoció d’abans de l’inici de la muntanya russa. (Respira)  Tombada, cap amunt, he començat a notar l’ascendir del llit, cap al sostre, suaument, amb la cadència dels de les dues XX.  Se m’han refredat els peus de sobte però ara tinc més poder en les mans. La força i la velocitat de la pujada m’han enfonsat en el matalàs i el meu cos guanya en densitat quan més amunt anem llit i jo.  Sóc una forma sinuosa, encantada amb aquest ronronejar. Se m’afinen les plomes en pujar més i més. Se’m cargolen els cabells als braços, se'm reguen les cames. (Ara imagine un científic, embogit per la incomprensió que es desfà els cabells amb les mans intentant trobar una fòrmula que explique aquest fenòmen volàtil). Aquesta inconcreció del temps que no sé que passa em té extasiada, regalada a uns instants que estan passant com a fones. El sostre roman a la mateixa distància. Com és? Senc la força, la velocitat, la sensació de no poder aixecar el cap contra l’aire. Accelerem, el catre i jo, el procés, amunt, a  compàs dels salvatges, explorem el riu amb més intensitat, un descontrol abismal de la consciència. Carregue cap al màxim, a la cúspide del Sí amb un gemec sord que les persones carents de raó deuen haver sentit còmplices. (Para, pren-te un moment, uns segons) Ara admire les delícies corporals que se m’ofereixen d’un post-vol: formigues en la sang, arena als pits, reguers de fascinació templada, la mel als llavis, la indecència d'allò més plaent. (Reposa) 
Els salvatges s'han callat. Me pesen les parpelles amb intermitències amables. L'anar de les cortines blanques tranquilitza l'escena. La son.

(Pots fer el que vullgues amb la música que et sobre: vols una proposta? Fes vindre la son)

dijous, 19 de setembre del 2013

Vestit a mida.

Dino Valls



Vaig a posar-me un vestit blau cridaner així que no cal que faces cap esforç per fugir, ni cal tampoc que dilates aquest comiat instantani. Si has de marxar fes-ho amb la convicció de qui sap què fa, i si decideixes quedar-te fes-ho com pugues, amb les mans, amb una idea "loca"... amb la boca. 

Vaig a calçar-me les botes de travessa perquè Intuició m’ha deixat, mentre jo dormia, una brúixola sobre la tauleta de nit. (He sabut sempre trobar el nord amb més o menys temps de joc, així que he agafat la brúixola, l’he llençada per la finestra com qui tira una pedra a Infinit amb la certesa que mai arribarà. Li he demanat un vis a vis, per dir-li que la nostra cordial amistat fluixeja... sempre amb senyals il·legibles i misteris indesxifrables)

Vaig a trenar el meu cabell lentament, posant en cada petit moviment un petit pensament: un, serps, dos, un somriure amagat, tres, què li passa a aquesta dona que crida al carrer, quatre, la teua pell, cinc, com ha de ser?, sis, suau?, set, calenta?, vuit, he de treure la roba de la rentadora, nou, voldria, deu, saber, onze, per què, dotze, no puc, tretze, parar, catorze, de caminar, quinze, serps, setze, cap a aquesta direcció.  Hi ha un final numèric per aquest cabell però ara faig macramé amb l’espai que ocupen els següents pensaments i la trena d’aire ha submergit aquest paper virtual.

Vaig a tocar dolçament amb els meus dits humits la simfonia del plaer, agafada als llençols amb els peus, per no voler sortir corrents  quan crega sentir a prop la incertesa dels teus ulls clavats en la meua acció. Un orgasme orbital que em deixe exhausta i “a punt” per dormir totes les hores que Infinit m’ha estat robant.

dimecres, 24 de juliol del 2013

Quatre segons

Mariano Vargas, Pompas de jabón.
La senyoreta tenia moltes idees per atraure'l, però totes li semblaven una trampa, un anar en contra de l'organicitat de les coses que se van succeint i que acaben passant. Probablement aquesta era la causa per la que mai es posava fites. Seria possible estar així durant molt de temps, restar importància als colps que li pegava el pit quan per casualitat en la seua trajectòria visual apareixien el ulls del senyoret, que s'havien creuat per accident. En aquesta situació casual la senyoreta es tornava de pedra, es quedava queta perquè la tensió de la química no la deixava movilitzar ninguna part del seu cos voluntàriament. I potser des de fora ningú se n'adonava però ella es limitava a inspirar, a dures penes, un fil d'aire que entrava pel seu colapsat sistema respiratori. L'efecte paralitzador de la mirada d'aquell senyoret-ignorant-del-que-provocava durava només quatre segons. Quatre segons que es dilataven en l'espai com una bambolla de sabó transparent i brillant en la que només existien ells dos entre tota la resta i que explotava amb la tornada al temps ordinal deixant net el seu esperit. Realment, la senyoreta opinava que era una llàstima tota aquella energia perduda.Què passava amb tota aquella matèria etèria tacada de desig que es quedava volant per l'aire? Potser es transformava en inspiració, en notes ben tocades i ben cantades. Quina de totes les idees que tenia serviria per a que la propera bambolla de sabó reventara i esdevenira causa d'una història interessant i recíproca? Què hosties havia de fer per a que les mirades del senyoret-ignorant-del-que-provocava deixaren de ser innocents i anaren carregades del mateix desig que el seu? Estava demanat l'impossible, l'únic desig al que el geni de la làmpara no podria accedir: fer que algú s'enamore d'un altre algú.
Tenia l'esperança que el fet que el senyoret digués un dia que les cançons d'amor no li agradaven, fos només una disfressa d'home dur i fort, un vestit que amagava a l'amant més apassionat que ella hauria conegut, i que es fondria amb els primers intents de seducció de la senyoreta. Però havia de deixar passar les coses.
La senyoreta acaba de sortir d'aquest pensament i ha tret de la butxaca una moneda. El senyoret està tocant amb els ulls tancats. La senyoreta acaba de sentir enveja d'aquell instrument i s'ha decidit a llençar la moneda a l'aire. 
Un, dos, tres, quatre...

dilluns, 1 de juliol del 2013

Café i llum.



Aquest matí Ernest s'ha despertat d'un sobresalt, espantat. Un soroll curt i fort amb eco d'un “nosequè” robòtic l'ha tret del somni. Els llençols estavem humits i la seva suor havia dibuixat una forma que amb prou feines s'identificava com un símbol d'infinit, un vuit deformat, unes ulleres mal pintades, dos cercles units pel centre, dues mitges taronges o simplement dos taques que irremeiablement s'han hagut de desprendre del seu cos adormit. Ha somiat en una terrassa que li era familiar. Ell s'ho mirava, estava tombat a un sofà molt tou i blau marí, quiet, i des d'allà, a través del vidre de la porta ha vist com han anat arribant els seus amics. Allà fora, en aquella terrassa tan propera en distància i tan llunyana en situació, primer ha sentit les seues veus, i després els ha anat reconeixent, un a un, en eixa espècie de festa improvitzada on l'únic requisit per haver-hi estat convidat, era haver omplert de llum la vida del protagonista d'aquest somni. Precisament per això, Ernest se sorpren que Eugeni estiga allà fora, botant sobre un llit elàstic, content, i desprenent dolçor del seu somriure inacabable. Eugeni i ell fa un temps que no són tan amics per tonteries injustificables. Per algun embolic de faldes, o per alguna diferència... Ara, només dir-se això, acaba d'entendre el poc sentit que pot arribar a tenir el seu distanciament actualment. Ja no recorda ni per què van renyir exactament, quin significat té llavors continuar així? Ernest acaba de decidir inconscientment que demà farà les paus amb Eugeni, o almenys intentarà apropar-se a ell d'una manera subtil i senzilla. Ernest sent certa enveja de contemplar tota l'estampa des del sofà. Allà fora hi ha una festassa que ell s'està perdent, i n'és completament conscient, però sap que no és allà fora perquè no vol. Ha decidit ser espectador. Li fa mandra moure's d'allà. Ernest compren llavors que no és imprescindible en aquella festa, i sent ganes de canviar de somni. Algú apareix per la seuan dreta, algú que no te cara però si una veu que ha reconegut en un suspir. Li ha preguntat si avui dinarà a casa: avui dinaràs a casa? Ernest ha pensat que quina pregunta més estúpida, mai dina a casa. Ha estat ahí precisament, en aquest momen,t quan ha sonat el fort eco. El despertador. I després la taca. Ha estès els llençols a la terrassa, per airejar-los.
 Ernest ha fet avui el dinar a casa. Una amanida i pollastre al forn amb ceba, boníssim. Ha convidat a dinar a Eugeni, que ha acceptat sense dubtar. Després han vingut al café Sandra, Rocio, Maite, Annaelle, Esther, Carmen, Laia, Pablo, David, Xavi, Laura, Cris, l'altra Cris, Augusto, Patri, Saul, Celia, Pilar, Vis, Dolça, Manuel, Manu, Fanfi, Elena, Oscar, Fili, Sam, Sara, Jordi, Lluís, Jaume, Mario, Joan, Merche, Hernan, Manu, Carmen, Ximo, Lore, Maria, Marta, Victor, Miguel, Tàfol, Carme, Pep, Júlia, Ireneu, Nico, Micky, Jorge, Diego, Rafa, Sergi, Ferran, Marc, Miquel, David... No tenia cadires per a tots, però no ha fet falta encendre les llums.

dilluns, 3 de juny del 2013

Sentència nº5: Elena morirà.



El vell doctor la va fer passar a la consulta. Feia olor a casa neta, però no excessivament. Ella va seure a la cadira de cuir negre i es va fer a la idea que anava a dir totes les veritats del món, fos quina fos la pregunta i fos quin fos el veredicte.

- És la primera visita, oi?
- Si. Aquí si, vull dir que amb vosté ... vull dir que he anat al metge més vegades...però mai a un que tingués el mateix nom que vosté ni que fos com vosté.
- Aha... Nom?
- Elena!, sóc Elena. Elena, sí.
- Anys?
- 32, avui és el meu aniversari sap?
- Oh! Felicitats!!
- Gràcies...
- Què te passa Elena?
Feia tant de temps que ningú li havia preguntat això que es va marejar.
- Eeemmm... És com...com si... se m'acabara el temps doctor...vorà... jo... eeeh... no sé com explicar-li. Tinc tendències anormals.
- Com?
- M’he passat els darrers anys de la vida construint-me un camí, sembrant una llavor i coneixent persones agradables amb les que m’he fet ilusions.
- I quin és el problema?                                             
- Que a voltes tinc ganes d’enderrocar el que he construit, d’arrencar el brots, la gent em resulta dolenta, me sent enganyada i vull matar-los a tots. 
- I perquè li passa això?
- Si ho sapigués, no estaria ací.

El vell doctor va fer un mig somriure, va baixar la mirada i va obrir el caixó de la dreta amb molta tranquilitat. Ella es va emocionar, i va visualitzar que d’allà dins aquell senyor treuria un miracle, que d’allà anava a sortir la solució al seu radicalisme, un antídot a l’abandó, l’elixir de la vida plena, la veritat i l’amor. Ell va treure un estetoscopi. Bé... tampoc era tan dolent. El vell doctor li va demanar que es sentés a la camilla i que es despassara dos botons de la brusa. Ella no va poder evitar posar-se nerviosa i va pensar que ara tindria els batecs accelerats. Sobre el seu pit, el metge, posà aquell aparell, guardà el més profund dels silencis i s’abandonà al cor d’Elena. Poc a poc aquella habitació va començar a vibrar, com una caixa de ressonància. Eixien veus amplificades de totes bandes que rebotaven per les parets. Furioses, valentes, tímides, tristes. El vidres de les finestres sonaven a desgràcia, els vademècums volaven pel sostre com gavines anunciadores de la més gran de les tempestes. El pum pum d’aquella jove va inundar els oits del metge que va començar a respirar fort, com si li anés la vida en allò, com si l’ànima d’ella hagués posseit cadascun dels seus organs vitals. Incontrolables.  
Es va sentir despullada, avocada a la transparència, a la fatal intimitat d’aquell moment. Sabia que aquell fet, aquesta visita canviaria el rumb de les coses i que res tornaria a ser com abans d’entrar allà, però tampoc sabia el perquè ni el volia saber.
- El teu cor crida Elena - va dir ell, nerviós.
- Què tinc?
- Por, molta por.
- És greu?
- T’hi va la vida.

dimecres, 22 de maig del 2013

Rodaje.



Lo vivíó. Lo revive. Tropezó con esta piedra, una, dos, más de tres veces. Se enganchó a ella, a la sensación. La guardó en el bolsillo de cremallera donde baila la calderilla. Primero inocente, luego a sabiendas, después torpe y inevitable. En alguna esquina osada debe esperar la causa de esta repetición abismal. A dias se hunde en su propio charco, el tenue pozo que ella misma construye. Piezas. Desiguales. Un castillo que no llega a estar en pie porque cae como de costumbre. Una reina destronada. Una silla fría y dura, que respira autonomia desde que no tuvo otro remedio que respirar de otra manera. Almenos hubiera sido una decisión meditada y propia... eso cambiaría el rumbo del ahora, pero hubiera sido ajeno a ella, a su cuerpo, a su boca entrabierta. Si pudiera entrar donde no se puede entrar, si fuera ese don de estar sin ser vista. Si pudiera... Cree que algo brillaría, pero quizás se engaña con pamplinas, se ahoga en suspiros y enmudece taquicárdica.
El no creyó en monarquías, però la coronó en cada beso, la hizo bailar en cada ir y venir. Le compuso una canción, fue hasta su balcón y ella le echó sus trenzas. Deshicieron las sábanas, una, dos, más de tres veces. Se esculpieron estátuas de un museo íntimo. Se amaron hasta la médula. A media consciencia olvidaron paredes. Muros. Se engancharon a la sensación. Fantasearon en vida y luego dejaron que el mazo de la realidad, de las cosas medianamente importantes les diera el golpe.  Zas! Una. Zas! Otra más. Zas!! No siempre vence la tercera. Se dejaron sufrir para decirse lo que no es posible. Se pensaron fortalezas propias, infranqueables, indestructibles. Pero volvieron al bucle. A la espiral, esa palabra tan fea que todavia no saben deletrear. 

dimarts, 7 de maig del 2013

Ku Klus plany




Trenqueu-los  l’espinada a traició! Però feu-ho sense avisar!!
Destrosseu l’esperança dels innocents! Ara mateix!!
Arremeteu, un a un, contra ells! Sense pietat!! Que no quede un cap visible!
Obvieu les empaties que no seran més que obstacles de falsa seducció!!
Mantigueu-vos forts!!
Desfeu-los en pedaços, a mossos encarnissats!!
Devoreu-los, mos a mos, sentiu el sabor del poder melomorbós.
No són fruit de la natura!!
Són anormals, diferents!!
Asimètrics,

Desc onjuntat     s,

p e c e s      i n a c a b a d e    

tros SOS   defEctuoSos, 

són merda 

aliment fàcil dels oligarques!!

dimecres, 1 de maig del 2013

Eternitat




Redimir-se, abandonar-se, arribar a explorar els profunds racons de l’ànima per a ser lliure, lliure del tot. 
Deixar que les regnes siguen portades per la fatalitat, no resistir-se a l’espera d’un moment impossiblement millor.
Cantar-li a l’infinit, que la veu s’apague allà on els ulls ja no arriben a veure.

Morir.

I què ha de ser més plaenter que l’abandó de les responsabilitats? del sentiment de culpa, de la impotència de ja no valer-se per un mateix.
Envellir la vida per embellir la mort.
La inevitable. La única i vertadera afirmació.

El temps, a vista d’au, és una broma de la que tots riem, no té importància, hi ha tant! Però s’agrava el seu significat quan s’acaba. I l’arribada d’un final, siga el que siga, serà. L’últim suspir és un gest universal.

Una vegada morts, serem fruit de conclusions  i comentaris de vius. Jutjarem que és trista la pèrdua (depen qui mor) i plorarem o riurem nerviosos l'egoísme de no acceptar, de la incertesa de no saber com omplir el buit d'una companyia que prometia ser eterna en anhels sense sentit que ens haviem anat fent. 

No em entés res. Els finals arriben: sentència.

Toquem campanes a morts, tristos acords menors i posem en caixes cares als qui ja no respiren per donar-los una eternitat de qualitat. Oblidem que la natura acabarà transformant en pols el que va començar en llavor. Pols freda, volàtil, alada.


Si hi ha una altra vida com aquesta, allà serà tot igual, la vida, la mort, així intermitenment s’anirà succeint. Perdran el sentit les tragèdies i les Antígones d’un descans digne. Morirem tantes vegades que serà rutina i la costum desmagnificarà les importàncies de les repetides pèrdues. Avui vius, demà morts, a l’altra vida vius de nou, i morts  un altre cop, i així si podrem dir que som eterns, tan com eteris. Tantes vides com infinits hi haurà a l’univers. Tantes vides com rajos estrellats. Tantes oportunitats... I sinò és així, com haurà de ser?

dilluns, 29 d’abril del 2013

Arrugues i arrels



El sinyó Vicent, tots els diumenges al matí promptet se feia un got de llet ben calenta i feia sopes amb pa d’ahir i abans d’ahir. Se posava les botes. El sinyó Vicent sentia que aquell moment del dia era prou com per donar-li una raó de ser a la seua llarga i ja avorrida vida. Agafava a Rambo, els seu rateret, el carregava a la C15, i tirava cap a l’hort. El sinyó Vicent no cultivava res allà. No tenia tomaques, ni encisams, ni cebes ni quereguilles... Per no tindre no tenia ni una figuera, ni un trist taronger. N’havia tingut, i molts! Però el seus fill es va encarregar de convertir aquell hort de riqueses en un rocam pelat, preparat per a fer-se una caseta, ben arregladeta.  El senyor Joan Pastor, fill del sinyó Vicent va haver de fer-se enrere en el seu projecte de vivenda perquè havien vingut mals temps i valia més guardar, que no invertir en incerteses. Però igualment, ja era tard, i el temps havia volgut que l’hort de Vicent fos un desert, no hi quedava res d’aquell parany de lladres de “bon gènero”, irresistibles a tal aparador de qualitat hortícola.  Això és el que li venia en ment quan conduia pel camí Artana, el vidre mig baixat, i l’airet pegant-li en el front, sonant al cassete el gran èxits de Cecilio. Quan arribava a l’hort ( per a ell no hi havia altra paraula per designar aquell lloc, encara que ara ja no ho fos) baixava de la furgoneta i es plantava allà damunt d’aquella terra erma i trista.  Tancava els ulls i revivia els anys on els  seus braços es movien amunt i avall per aquell lloc, cavant, llaurant, solcant la terra i collint els fruits de la suor i ilusions diàries. Revivia el calor del  sol al llom i les pauses necessàries per descansar la renyonada en aquella cadira de cànem que el seu bon amic Batiste, (qui sap en quin dels inferns restarà...) li va regalar. El sinyó Vicent s’alçava cada diumenge per reviure el seu passat. Havia tingut una vida feliç al costat de Maria.  Maria va morir just l’any que van arrancar tota arrel d’aquella terra. Pareixia com si s’haguessin posat d’acord per deixar-lo tots a una... Vicent no volia morir, però tampoc volia viure, i entre el viure i el morir , el sí i el no, entre el dubte sempre apareixia Rambo mossegant-li els cordons de les sabates per tornar-lo al ara i al aquí, i separar-lo d’aquells pensaments inútils. Aquell gosset era la seua consciència, i l’unic ser que potser l’arribava a acceptar. No feia preguntes estúpides, ni demanava res que no fos necessari. L’acompanyava allà on anés, i amb això Vicent, ja en tenia prou. El sol es va amagar darrere un núvol i es va fer de sobte fosc. Una fiblada a la pell i un pensament fugaç: soportaria alguna pèrdua més?

La sinyó Rosario era l’alegria del carrer. Era xicoteta i fineta. No anava a missa perquè ja no creia en paraules santes ni  déus ni retors. Feia de cada conversa una història, i escrivia des de feia anys un refranyer amb totes aquelles frases que pensava que no s’havien de perdre.  La sinyó Rosario era una d’aquelles persones que  calen fons dins teu i no s’obliden mai. Tenia un balcó ben florit de geranis, blancs i rojos. Sans, més sans que un gra d’all. Les dones del carrer devien preguntar-se quin era el secret per mantenir geranis amb tan de llustre, i estaven ben segures que Rosario guardava el secret  perquè era celoseta i algun do únic voldria tenir, no? Però per a Rosario no hi havia cap secret per cuidar geranis.  Tot el que feia ho feia de la mateixa manera.  Cosia un set i el set acabava per semblar un relleu natural del teixit, planxava un puny i el puny acabava per ser una mà amiga. Netejava casa i la pols acabava per donar-li les gràcies per haver-la deixat viure, almenys uns dies en la seua companyia, rentava els llençols i del blanc que se’n desprenia s’hagués pogut iluminar a un veïnat. La sinyó Rosario tenia el do de fer bé tot allò que feia, el millor que sabia. Posava la seua energia en tot, fos el que fos i s’entusiasmava per res.  Les males llengües deien que de joveneta, un jove guapot amb el que s’havien de casar va haver de marxar a la guerra,  i li va demanar que l’esperara fins que tornara i que aquell homenàs no va tornar mai i que a Rosario se li’n va anar la xaveta i avui dia encara viu esperant-lo; i aquest amor que sent la fa desviure’s en tot allò que fa, així si aquell jove apareix, en qualsevol moment, (qui sap  per quins designis del destí...) ho trobarà tot just com a ella li agradaria que ell ho trobés.  Cada diumenge, mentre les dones anaven a missa,  Rosario se’n pujava cap a l’Ermita a passejar. Quan arribava allà es plantava davant la font dels peixos, tancava els ulls i recordava quan pujava a festejar cinquanta anys enrere amb aquell xiquelo. Aleshores tenia la cintura més fina, i el reflex que ara veia sobre l’aigua estava molt canviat... aquella cúa de cavall que es feia ara semblaria més bé una cúa de moneta, les dents lluentes, les mans fines... els anys no perdonen redéu! La sinyó Rosario havia tingut una vida feliç, fadrina i lliure.  L’any que Pasqual va marxar a la guerra va saber que allí havia acabat la seua vida en parella, perquè així ho va sentir, perquè no volia que cap home nou borrés de la seua memòria el pas que ell havia deixat. Volia allò per sempre, encara que fos només un pensament. Pasqual vivia en ella i cada dia li havia donat forces per ser feliç. No volia res més, ni convivències difícils, ni amors truncats.  Rosario no volia morir, però tampoc volia viure més. Estava cansada ja, havia fet tot el que pensava que havia de fer en aquesta vida. I entre el viure i el morir, el sí i el no, entre el dubte, cap gos va venir a mossegar-li les sabates. Una fiblada a la pell, es va mirar en l’aigua de la font i sobre el peixos va aparéixer al seu costat el reflex de Pasqual que la va tornar a l’ara i a l’aquí. Va besar a l’aire a un ningú. Pasqual li va dir, tornem a casa? I agafats de la mà van fer camí.





Cançó muda de guerra




Al camp de batalla hi ha veus apagades que ignoren el seu poder.
Abanderats d’un mateix objectiu, antagonistes a la recerca del lloc de solista.

Sonen estratègies que polsen fuses en clau de fa.
És el so de la guerra.
La lluita del qui es creu més fort.

Hem estat mal ubicats en aquest atac etern: em resulta convincent el mode com me sent perdedora.
Directe a l’amic que batega.
Estic KO, però estic en peu encara.
Funcionen mans i peus... encara, i funciona l’entranya del cap i això és un senyal fantàstic encara.

Tinc el paladar cada dia més flexible,
i un sord batec va treient teranyines.
M’havia adormit! Només era això!...
Però tinc els ulls oberts, no?
com puc haver estat dormint amb els ulls oberts?
On dimonis he pogut aprendre aquesta estúpida pràctica... a l’escola? A casa?  On?

L’enemic s’ha crescut amb orgull i indiferència, s’ha fet gran amb el seu poder encisador, la seua arma més potent.
Desprecia les nostres hores amb  banals històries que no ens interessen i en canvi creiem que sí...
... en realitat, no vull escoltar al silenci fer-se el vencedor real d’aquest combat.
Ha enterbolit  les veus cridant alegries efímeres,
establint jocs que semblaven innocents i han acabat per fer-nos culpables i víctimes d’haver–nos sentit estimats.

Qui regarà les veus seques? D’on munyiran mel les abelles si els polens s’han marcit? Qui enaltirà les seues baixeses i pintarà amb aigua blava les arrels deshidratades?

Serem buits i nous. Nous guerrillers als que omplir de promeses. Litres i litres de d’esperança beguda a coll obert, a glops de coratge.
No hi hauran vertex perquè els dits arredoniran les formes, les mans obraran com un riff obstinat en acompanyar la melodia impossible i ens beurem les cordes. Farem l’amor amb instruments de vent, i absorvirem el nèctar d’allò sublim: ser sentits.

El solo, continuarà sent una part de la peça.