Quatre segons

Mariano Vargas, Pompas de jabón.

La senyoreta tenia moltes idees per atraure'l, però totes li semblaven una trampa, un anar en contra de l'organicitat de les coses que se van succeint i que acaben passant. Probablement aquesta era la causa per la que mai es posava fites. Seria possible estar així durant molt de temps, restar importància als colps que li pegava el pit quan per casualitat en la seua trajectòria visual apareixien el ulls del senyoret, que s'havien creuat per accident. En aquesta situació casual la senyoreta es tornava de pedra, es quedava queta perquè la tensió de la química no la deixava movilitzar ninguna part del seu cos voluntàriament. I potser des de fora ningú se n'adonava però ella es limitava a inspirar, a dures penes, un fil d'aire que entrava pel seu colapsat sistema respiratori. L'efecte paralitzador de la mirada d'aquell senyoret-ignorant-del-que-provocava durava només quatre segons. Quatre segons que es dilataven en l'espai com una bambolla de sabó transparent i brillant en la que només existien ells dos entre tota la resta i que explotava amb la tornada al temps ordinal deixant net el seu esperit. Realment, la senyoreta opinava que era una llàstima tota aquella energia perduda.Què passava amb tota aquella matèria etèria tacada de desig que es quedava volant per l'aire? Potser es transformava en inspiració, en notes ben tocades i ben cantades. Quina de totes les idees que tenia serviria per a que la propera bambolla de sabó reventara i esdevenira causa d'una història interessant i recíproca? Què hosties havia de fer per a que les mirades del senyoret-ignorant-del-que-provocava deixaren de ser innocents i anaren carregades del mateix desig que el seu? Estava demanat l'impossible, l'únic desig al que el geni de la làmpara no podria accedir: fer que algú s'enamore d'un altre algú.

Tenia l'esperança que el fet que el senyoret digués un dia que les cançons d'amor no li agradaven, fos només una disfressa d'home dur i fort, un vestit que amagava a l'amant més apassionat que ella hauria conegut, i que es fondria amb els primers intents de seducció de la senyoreta. Però havia de deixar passar les coses.

La senyoreta acaba de sortir d'aquest pensament i ha tret de la butxaca una moneda. El senyoret està tocant amb els ulls tancats. La senyoreta acaba de sentir enveja d'aquell instrument i s'ha decidit a llençar la moneda a l'aire. 
Un, dos, tres, quatre...

Café i llum.

Aquest matí Ernest s'ha despertat d'un sobresalt, espantat. Un soroll curt i fort amb eco d'un “nosequè” robòtic l'ha tret del somni. Els llençols estavem humits i la seva suor havia dibuixat una forma que amb prou feines s'identificava com un símbol d'infinit, un vuit deformat, unes ulleres mal pintades, dos cercles units pel centre, dues mitges taronges o simplement dos taques que irremeiablement s'han hagut de desprendre del seu cos adormit. Ha somiat en una terrassa que li era familiar. Ell s'ho mirava, estava tombat a un sofà molt tou i blau marí, quiet, i des d'allà, a través del vidre de la porta ha vist com han anat arribant els seus amics. Allà fora, en aquella terrassa tan propera en distància i tan llunyana en situació, primer ha sentit les seues veus, i després els ha anat reconeixent, un a un, en eixa espècie de festa improvitzada on l'únic requisit per haver-hi estat convidat, era haver omplert de llum la vida del protagonista d'aquest somni. Precisament per això, Ernest se sorpren que Eugeni estiga allà fora, botant sobre un llit elàstic, content, i desprenent dolçor del seu somriure inacabable. Eugeni i ell fa un temps que no són tan amics per tonteries injustificables. Per algun embolic de faldes, o per alguna diferència... Ara, només dir-se això, acaba d'entendre el poc sentit que pot arribar a tenir el seu distanciament actualment. Ja no recorda ni per què van renyir exactament, quin significat té llavors continuar així? Ernest acaba de decidir inconscientment que demà farà les paus amb Eugeni, o almenys intentarà apropar-se a ell d'una manera subtil i senzilla. Ernest sent certa enveja de contemplar tota l'estampa des del sofà. Allà fora hi ha una festassa que ell s'està perdent, i n'és completament conscient, però sap que no és allà fora perquè no vol. Ha decidit ser espectador. Li fa mandra moure's d'allà. Ernest compren llavors que no és imprescindible en aquella festa, i sent ganes de canviar de somni. Algú apareix per la seuan dreta, algú que no te cara però si una veu que ha reconegut en un suspir. Li ha preguntat si avui dinarà a casa: avui dinaràs a casa? Ernest ha pensat que quina pregunta més estúpida, mai dina a casa. Ha estat ahí precisament, en aquest momen,t quan ha sonat el fort eco. El despertador. I després la taca. Ha estès els llençols a la terrassa, per airejar-los.
 Ernest ha fet avui el dinar a casa. Una amanida i pollastre al forn amb ceba, boníssim. Ha convidat a dinar a Eugeni, que ha acceptat sense dubtar. Després han vingut al café Sandra, Rocio, Maite, Annaelle, Esther, Carmen, Laia, Pablo, David, Xavi, Laura, Cris, l'altra Cris, Augusto, Patri, Saul, Celia, Pilar, Vis, Dolça, Manuel, Manu, Fanfi, Elena, Oscar, Fili, Sam, Sara, Jordi, Lluís, Jaume, Mario, Joan, Merche, Hernan, Manu, Carmen, Ximo, Lore, Maria, Marta, Victor, Miguel, Tàfol, Carme, Pep, Júlia, Ireneu, Nico, Micky, Jorge, Diego, Rafa, Sergi, Ferran, Marc, Miquel, David... No tenia cadires per a tots, però no ha fet falta encendre les llums.