dimecres, 22 de maig del 2013

Rodaje.



Lo vivíó. Lo revive. Tropezó con esta piedra, una, dos, más de tres veces. Se enganchó a ella, a la sensación. La guardó en el bolsillo de cremallera donde baila la calderilla. Primero inocente, luego a sabiendas, después torpe y inevitable. En alguna esquina osada debe esperar la causa de esta repetición abismal. A dias se hunde en su propio charco, el tenue pozo que ella misma construye. Piezas. Desiguales. Un castillo que no llega a estar en pie porque cae como de costumbre. Una reina destronada. Una silla fría y dura, que respira autonomia desde que no tuvo otro remedio que respirar de otra manera. Almenos hubiera sido una decisión meditada y propia... eso cambiaría el rumbo del ahora, pero hubiera sido ajeno a ella, a su cuerpo, a su boca entrabierta. Si pudiera entrar donde no se puede entrar, si fuera ese don de estar sin ser vista. Si pudiera... Cree que algo brillaría, pero quizás se engaña con pamplinas, se ahoga en suspiros y enmudece taquicárdica.
El no creyó en monarquías, però la coronó en cada beso, la hizo bailar en cada ir y venir. Le compuso una canción, fue hasta su balcón y ella le echó sus trenzas. Deshicieron las sábanas, una, dos, más de tres veces. Se esculpieron estátuas de un museo íntimo. Se amaron hasta la médula. A media consciencia olvidaron paredes. Muros. Se engancharon a la sensación. Fantasearon en vida y luego dejaron que el mazo de la realidad, de las cosas medianamente importantes les diera el golpe.  Zas! Una. Zas! Otra más. Zas!! No siempre vence la tercera. Se dejaron sufrir para decirse lo que no es posible. Se pensaron fortalezas propias, infranqueables, indestructibles. Pero volvieron al bucle. A la espiral, esa palabra tan fea que todavia no saben deletrear. 

dimarts, 7 de maig del 2013

Ku Klus plany




Trenqueu-los  l’espinada a traició! Però feu-ho sense avisar!!
Destrosseu l’esperança dels innocents! Ara mateix!!
Arremeteu, un a un, contra ells! Sense pietat!! Que no quede un cap visible!
Obvieu les empaties que no seran més que obstacles de falsa seducció!!
Mantigueu-vos forts!!
Desfeu-los en pedaços, a mossos encarnissats!!
Devoreu-los, mos a mos, sentiu el sabor del poder melomorbós.
No són fruit de la natura!!
Són anormals, diferents!!
Asimètrics,

Desc onjuntat     s,

p e c e s      i n a c a b a d e    

tros SOS   defEctuoSos, 

són merda 

aliment fàcil dels oligarques!!

dimecres, 1 de maig del 2013

Eternitat




Redimir-se, abandonar-se, arribar a explorar els profunds racons de l’ànima per a ser lliure, lliure del tot. 
Deixar que les regnes siguen portades per la fatalitat, no resistir-se a l’espera d’un moment impossiblement millor.
Cantar-li a l’infinit, que la veu s’apague allà on els ulls ja no arriben a veure.

Morir.

I què ha de ser més plaenter que l’abandó de les responsabilitats? del sentiment de culpa, de la impotència de ja no valer-se per un mateix.
Envellir la vida per embellir la mort.
La inevitable. La única i vertadera afirmació.

El temps, a vista d’au, és una broma de la que tots riem, no té importància, hi ha tant! Però s’agrava el seu significat quan s’acaba. I l’arribada d’un final, siga el que siga, serà. L’últim suspir és un gest universal.

Una vegada morts, serem fruit de conclusions  i comentaris de vius. Jutjarem que és trista la pèrdua (depen qui mor) i plorarem o riurem nerviosos l'egoísme de no acceptar, de la incertesa de no saber com omplir el buit d'una companyia que prometia ser eterna en anhels sense sentit que ens haviem anat fent. 

No em entés res. Els finals arriben: sentència.

Toquem campanes a morts, tristos acords menors i posem en caixes cares als qui ja no respiren per donar-los una eternitat de qualitat. Oblidem que la natura acabarà transformant en pols el que va començar en llavor. Pols freda, volàtil, alada.


Si hi ha una altra vida com aquesta, allà serà tot igual, la vida, la mort, així intermitenment s’anirà succeint. Perdran el sentit les tragèdies i les Antígones d’un descans digne. Morirem tantes vegades que serà rutina i la costum desmagnificarà les importàncies de les repetides pèrdues. Avui vius, demà morts, a l’altra vida vius de nou, i morts  un altre cop, i així si podrem dir que som eterns, tan com eteris. Tantes vides com infinits hi haurà a l’univers. Tantes vides com rajos estrellats. Tantes oportunitats... I sinò és així, com haurà de ser?