Breu insomni eròtic.

(Regale un caramel de cançó dels The XX acompanyada d’aquest text. Ha de ser escoltada i llegit alhora, vols? Sí? Doncs dóna-li al vídeo (amb poc de volum) i que siga el que les Muses vullguen...)

A l’àtic viuen unes persones carents de raó. Les sent per les nits practicant sexe a través de les parets de paper d’aquest edifici. Ell prefereix ser portat i ella mana. Puc imaginar quin paradigma d’escultura fan ara mateix: un cavall  abandonat a la sort d’una Amazona desbocada. Sonen a descosits, canten amb la mala baba de qui vol ser sentit a pesar de les hores que han de ser dormides. Aquests llops salvatges han menjat sense compassió de la meua son. 

(Ara espera fins al segon 42 i continua) Estic tirada, ara desvetllada, al centre d’un ample llit que un gran dia vaig decidir que fos ample. Se m’han clavat els ulls ahi dalt, i veig, i mire, i ara estic assumint que han començat a baixar del sostre quatre cordes. (Pausa) Gruixudes (Pausa) Fortes (Pausa) Just en cada cantó del llit, sense a penes posar voluntat, he nugat cadascuna d'elles. Senc l’emoció d’abans de l’inici de la muntanya russa. (Respira)  Tombada, cap amunt, he començat a notar l’ascendir del llit, cap al sostre, suaument, amb la cadència dels de les dues XX.  Se m’han refredat els peus de sobte però ara tinc més poder en les mans. La força i la velocitat de la pujada m’han enfonsat en el matalàs i el meu cos guanya en densitat quan més amunt anem llit i jo.  Sóc una forma sinuosa, encantada amb aquest ronronejar. Se m’afinen les plomes en pujar més i més. Se’m cargolen els cabells als braços, se'm reguen les cames. (Ara imagine un científic, embogit per la incomprensió que es desfà els cabells amb les mans intentant trobar una fòrmula que explique aquest fenòmen volàtil). Aquesta inconcreció del temps que no sé que passa em té extasiada, regalada a uns instants que estan passant com a fones. El sostre roman a la mateixa distància. Com és? Senc la força, la velocitat, la sensació de no poder aixecar el cap contra l’aire. Accelerem, el catre i jo, el procés, amunt, a  compàs dels salvatges, explorem el riu amb més intensitat, un descontrol abismal de la consciència. Carregue cap al màxim, a la cúspide del Sí amb un gemec sord que les persones carents de raó deuen haver sentit còmplices. (Para, pren-te un moment, uns segons) Ara admire les delícies corporals que se m’ofereixen d’un post-vol: formigues en la sang, arena als pits, reguers de fascinació templada, la mel als llavis, la indecència d'allò més plaent. (Reposa) 
Els salvatges s'han callat. Me pesen les parpelles amb intermitències amables. L'anar de les cortines blanques tranquilitza l'escena. La son.

(Pots fer el que vullgues amb la música que et sobre: vols una proposta? Fes vindre la son)

Vestit a mida.

Dino Valls

Vaig a posar-me un vestit blau cridaner així que no cal que faces cap esforç per fugir, ni cal tampoc que dilates aquest comiat instantani. Si has de marxar fes-ho amb la convicció de qui sap què fa, i si decideixes quedar-te fes-ho com pugues, amb les mans, amb una idea "loca"... amb la boca. 

Vaig a calçar-me les botes de travessa perquè Intuició m’ha deixat, mentre jo dormia, una brúixola sobre la tauleta de nit. (He sabut sempre trobar el nord amb més o menys temps de joc, així que he agafat la brúixola, l’he llençada per la finestra com qui tira una pedra a Infinit amb la certesa que mai arribarà. Li he demanat un vis a vis, per dir-li que la nostra cordial amistat fluixeja... sempre amb senyals il·legibles i misteris indesxifrables)

Vaig a trenar el meu cabell lentament, posant en cada petit moviment un petit pensament: un, serps, dos, un somriure amagat, tres, què li passa a aquesta dona que crida al carrer, quatre, la teua pell, cinc, com ha de ser?, sis, suau?, set, calenta?, vuit, he de treure la roba de la rentadora, nou, voldria, deu, saber, onze, per què, dotze, no puc, tretze, parar, catorze, de caminar, quinze, serps, setze, cap a aquesta direcció.  Hi ha un final numèric per aquest cabell però ara faig macramé amb l’espai que ocupen els següents pensaments i la trena d’aire ha submergit aquest paper virtual.

Vaig a tocar dolçament amb els meus dits humits la simfonia del plaer, agafada als llençols amb els peus, per no voler sortir corrents  quan crega sentir a prop la incertesa dels teus ulls clavats en la meua acció. Un orgasme orbital que em deixe exhausta i “a punt” per dormir totes les hores que Infinit m’ha estat robant.