No entens la rigidesa de la norma,
no entens el límit del que et parlen perquè no entens aquesta versió de la llibertat.
Et sua l’entrecama amb un pantaló d’hivern en entretemps, però tu tens fred. Has acumulat gots bruts de cafè sobre la taula del menjador, i així pots contar els dies que fa que la mandra t’ha acompanyat. Una i altra volta t’ha visitat el dret a la desgana, a la ràbia i a l’apatia. És un gran plaer. Pots tenir tot això, i no estàs obligada a ser feliç si no vols, ni tan sols a simular que ho ets. Pots recrear-te amb el gots, amb la suor, amb les teves ungles brutes, amb el cabell sec a les puntes i greixós al cap. No estàs obligada a donar excuses per no ser consumista, ni per no voler lluir cap muda nova, ni tampoc per només voler menjar bistecs. Així és com tu et cuides i aquest és l’exemple del que et dóna vergonya parlar. Per això t’ha incomodat tant que et pregunten si et mostres com eres.