Raons. Més d’una, qui ho pot saber això! Migconegudes elles, s’amaguen, arrenglerades una rera l’altra les cotxines, sense cap intenció de posar-ho fácil a aquell qui vaja a la recerca d’elles. És igual que haja amanescut ras el dia com el cap: arribar a l’origen del seu naixement pot ser una feina boirosa, una fita farragosa que, qui més qui menys, sempre prefereix esquivar.
Una paraula en el moment inoportú. Una frase mal
interpretada. Un creuament d’olors. Un gest perfectament llegit. Els astres… totes
eixes estupideses que es diuen de les energies que voletegen per l’aire, totes
aquestes teories de l’ara i l’aquí que ens fan estar en el EL moment, en EL lloc
rodejats de les “circumstàncies”, eixes meravelloses característiques que dónen
sentit a qualsevol cosa.
Vaig caminant pel passeig de la Universitat i tinc, de sobte,
unes ganes immenses de plorar. I m’assec
a un banc, i plore. Plore una estona.
Jure que estic bé! Encara que estiga plorant i que perda la
noció del temps. Tinc el record de
sentir els meus propis gemecs, els mocs anar d’amunt a avall, el sanglot i un
descontrol idiota sobre el meu diafragma. Però, torne a dir (perquè allò inverossímil
ha d’ésser repetit verbalment per a que el receptor acabe creent) jure que
estic bé!
He deixat anar a
salts el pensament, i em faig preguntes amb cada respiració com “que em passa?”,
com “què deu pensar aquell qui em veu ara”. M’escric frases a la ment com “
dóna igual Anna, no mates les teues emocions”, o “ en el fons sé que això que
em passa, això de plorar, em fa bé”. Uns
quants pensaments que de cap manera fan lliga amb la tristesa, potser sí amb la
idea de sentir-se incomprés o injustament jutjat o de sentir-se perdut en
alguna qüestió i és aquesta precisament
la qüestió. No estic trista, i no és plorar una acció només de tristos, ni de
persones que foren dèbils. En quina mala hora et van ficar aquest idea al cap,
o en quina mala hora vas deixar que entrara. Diu la frase, cal morir abans de
viure; cal plorar abans de riure. I és amb això del contrast que m’he aixecat d’aquell
banc ben plorada, com qui s’aixeca d’un llit ben follat, o com qui s’aixeca d’una
taula ben dinat.
