Cançó muda de guerra

Al camp de batalla hi ha veus apagades que ignoren el seu poder.

Abanderats d’un mateix objectiu, antagonistes a la recerca del lloc de solista.

Sonen estratègies que polsen fuses en clau de fa.

És el so de la guerra.

La lluita del qui es creu més fort.

Hem estat mal ubicats en aquest atac etern: em resulta convincent el mode com me sent perdedora.

Directe a l’amic que batega.

Estic KO, però estic en peu encara.

Funcionen mans i peus... encara, i funciona l’entranya del cap i això és un senyal fantàstic encara.

Tinc el paladar cada dia més flexible,

i un sord batec va treient teranyines.

M’havia adormit! Només era això!...

Però tinc els ulls oberts, no?

com puc haver estat dormint amb els ulls oberts?

On dimonis he pogut aprendre aquesta estúpida pràctica... a l’escola? A casa?  On?

L’enemic s’ha crescut amb orgull i indiferència, s’ha fet gran amb el seu poder encisador, la seua arma més potent.

Desprecia les nostres hores amb  banals històries que no ens interessen i en canvi creiem que sí...

... en realitat, no vull escoltar al silenci fer-se el vencedor real d’aquest combat.

Ha enterbolit  les veus cridant alegries efímeres,

establint jocs que semblaven innocents i han acabat per fer-nos culpables i víctimes d’haver–nos sentit estimats.

Qui regarà les veus seques? D’on munyiran mel les abelles si els polens s’han marcit? Qui enaltirà les seues baixeses i pintarà amb aigua blava les arrels deshidratades?

Serem buits i nous. Nous guerrillers als que omplir de promeses. Litres i litres de d’esperança beguda a coll obert, a glops de coratge.

No hi hauran vertex perquè els dits arredoniran les formes, les mans obraran com un riff obstinat en acompanyar la melodia impossible i ens beurem les cordes. Farem l’amor amb instruments de vent, i absorvirem el nèctar d’allò sublim: ser sentits.

El solo, continuarà sent una part de la peça.