Eternitat

Redimir-se, abandonar-se, arribar a explorar els profunds racons de l’ànima per a ser lliure, lliure del tot. 

Deixar que les regnes siguen portades per la fatalitat, no resistir-se a l’espera d’un moment impossiblement millor.

Cantar-li a l’infinit, que la veu s’apague allà on els ulls ja no arriben a veure.

Morir.

I què ha de ser més plaenter que l’abandó de les responsabilitats? del sentiment de culpa, de la impotència de ja no valer-se per un mateix.

Envellir la vida per embellir la mort.

La inevitable. La única i vertadera afirmació.

El temps, a vista d’au, és una broma de la que tots riem, no té importància, hi ha tant! Però s’agrava el seu significat quan s’acaba. I l’arribada d’un final, siga el que siga, serà. L’últim suspir és un gest universal.

Una vegada morts, serem fruit de conclusions  i comentaris de vius. Jutjarem que és trista la pèrdua (depen qui mor) i plorarem o riurem nerviosos l'egoísme de no acceptar, de la incertesa de no saber com omplir el buit d'una companyia que prometia ser eterna en anhels sense sentit que ens haviem anat fent. 

No em entés res. Els finals arriben: sentència.

Toquem campanes a morts, tristos acords menors i posem en caixes cares als qui ja no respiren per donar-los una eternitat de qualitat. Oblidem que la natura acabarà transformant en pols el que va començar en llavor. Pols freda, volàtil, alada.

Si hi ha una altra vida com aquesta, allà serà tot igual, la vida, la mort, així intermitenment s’anirà succeint. Perdran el sentit les tragèdies i les Antígones d’un descans digne. Morirem tantes vegades que serà rutina i la costum desmagnificarà les importàncies de les repetides pèrdues. Avui vius, demà morts, a l’altra vida vius de nou, i morts  un altre cop, i així si podrem dir que som eterns, tan com eteris. Tantes vides com infinits hi haurà a l’univers. Tantes vides com rajos estrellats. Tantes oportunitats... I sinò és així, com haurà de ser?