Café i llum.

Aquest matí Ernest s'ha despertat d'un sobresalt, espantat. Un soroll curt i fort amb eco d'un “nosequè” robòtic l'ha tret del somni. Els llençols estavem humits i la seva suor havia dibuixat una forma que amb prou feines s'identificava com un símbol d'infinit, un vuit deformat, unes ulleres mal pintades, dos cercles units pel centre, dues mitges taronges o simplement dos taques que irremeiablement s'han hagut de desprendre del seu cos adormit. Ha somiat en una terrassa que li era familiar. Ell s'ho mirava, estava tombat a un sofà molt tou i blau marí, quiet, i des d'allà, a través del vidre de la porta ha vist com han anat arribant els seus amics. Allà fora, en aquella terrassa tan propera en distància i tan llunyana en situació, primer ha sentit les seues veus, i després els ha anat reconeixent, un a un, en eixa espècie de festa improvitzada on l'únic requisit per haver-hi estat convidat, era haver omplert de llum la vida del protagonista d'aquest somni. Precisament per això, Ernest se sorpren que Eugeni estiga allà fora, botant sobre un llit elàstic, content, i desprenent dolçor del seu somriure inacabable. Eugeni i ell fa un temps que no són tan amics per tonteries injustificables. Per algun embolic de faldes, o per alguna diferència... Ara, només dir-se això, acaba d'entendre el poc sentit que pot arribar a tenir el seu distanciament actualment. Ja no recorda ni per què van renyir exactament, quin significat té llavors continuar així? Ernest acaba de decidir inconscientment que demà farà les paus amb Eugeni, o almenys intentarà apropar-se a ell d'una manera subtil i senzilla. Ernest sent certa enveja de contemplar tota l'estampa des del sofà. Allà fora hi ha una festassa que ell s'està perdent, i n'és completament conscient, però sap que no és allà fora perquè no vol. Ha decidit ser espectador. Li fa mandra moure's d'allà. Ernest compren llavors que no és imprescindible en aquella festa, i sent ganes de canviar de somni. Algú apareix per la seuan dreta, algú que no te cara però si una veu que ha reconegut en un suspir. Li ha preguntat si avui dinarà a casa: avui dinaràs a casa? Ernest ha pensat que quina pregunta més estúpida, mai dina a casa. Ha estat ahí precisament, en aquest momen,t quan ha sonat el fort eco. El despertador. I després la taca. Ha estès els llençols a la terrassa, per airejar-los.
 Ernest ha fet avui el dinar a casa. Una amanida i pollastre al forn amb ceba, boníssim. Ha convidat a dinar a Eugeni, que ha acceptat sense dubtar. Després han vingut al café Sandra, Rocio, Maite, Annaelle, Esther, Carmen, Laia, Pablo, David, Xavi, Laura, Cris, l'altra Cris, Augusto, Patri, Saul, Celia, Pilar, Vis, Dolça, Manuel, Manu, Fanfi, Elena, Oscar, Fili, Sam, Sara, Jordi, Lluís, Jaume, Mario, Joan, Merche, Hernan, Manu, Carmen, Ximo, Lore, Maria, Marta, Victor, Miguel, Tàfol, Carme, Pep, Júlia, Ireneu, Nico, Micky, Jorge, Diego, Rafa, Sergi, Ferran, Marc, Miquel, David... No tenia cadires per a tots, però no ha fet falta encendre les llums.