Vestit a mida.

Dino Valls

Vaig a posar-me un vestit blau cridaner així que no cal que faces cap esforç per fugir, ni cal tampoc que dilates aquest comiat instantani. Si has de marxar fes-ho amb la convicció de qui sap què fa, i si decideixes quedar-te fes-ho com pugues, amb les mans, amb una idea "loca"... amb la boca. 

Vaig a calçar-me les botes de travessa perquè Intuició m’ha deixat, mentre jo dormia, una brúixola sobre la tauleta de nit. (He sabut sempre trobar el nord amb més o menys temps de joc, així que he agafat la brúixola, l’he llençada per la finestra com qui tira una pedra a Infinit amb la certesa que mai arribarà. Li he demanat un vis a vis, per dir-li que la nostra cordial amistat fluixeja... sempre amb senyals il·legibles i misteris indesxifrables)

Vaig a trenar el meu cabell lentament, posant en cada petit moviment un petit pensament: un, serps, dos, un somriure amagat, tres, què li passa a aquesta dona que crida al carrer, quatre, la teua pell, cinc, com ha de ser?, sis, suau?, set, calenta?, vuit, he de treure la roba de la rentadora, nou, voldria, deu, saber, onze, per què, dotze, no puc, tretze, parar, catorze, de caminar, quinze, serps, setze, cap a aquesta direcció.  Hi ha un final numèric per aquest cabell però ara faig macramé amb l’espai que ocupen els següents pensaments i la trena d’aire ha submergit aquest paper virtual.

Vaig a tocar dolçament amb els meus dits humits la simfonia del plaer, agafada als llençols amb els peus, per no voler sortir corrents  quan crega sentir a prop la incertesa dels teus ulls clavats en la meua acció. Un orgasme orbital que em deixe exhausta i “a punt” per dormir totes les hores que Infinit m’ha estat robant.