Plorar, verb transitiu de la 1a conjugació.

Raons. Més d’una, qui ho pot saber això!  Migconegudes elles, s’amaguen, arrenglerades una rera l’altra les cotxines, sense cap intenció de posar-ho fácil a aquell qui vaja a la recerca d’elles. És igual que haja amanescut ras el dia com el cap: arribar a l’origen del seu naixement pot ser una feina boirosa, una fita farragosa que, qui més qui menys, sempre prefereix esquivar.

Una paraula en el moment inoportú. Una frase mal interpretada. Un creuament d’olors. Un gest perfectament llegit. Els astres… totes eixes estupideses que es diuen de les energies que voletegen per l’aire, totes aquestes teories de l’ara i l’aquí que ens fan estar en el EL moment, en EL lloc rodejats de les “circumstàncies”, eixes meravelloses característiques que dónen sentit a qualsevol cosa.

Vaig caminant pel passeig de la Universitat i tinc, de sobte, unes ganes immenses de plorar.  I m’assec a un banc, i plore. Plore una estona.

Jure que estic bé! Encara que estiga plorant i que perda la noció del temps.  Tinc el record de sentir els meus propis gemecs, els mocs anar d’amunt a avall, el sanglot i un descontrol idiota sobre el meu diafragma. Però, torne a dir (perquè allò inverossímil ha d’ésser repetit verbalment per a que el receptor acabe creent) jure que estic bé!

He deixat  anar a salts el pensament, i em faig preguntes amb cada respiració com “que em passa?”, com “què deu pensar aquell qui em veu ara”. M’escric frases a la ment com “ dóna igual Anna, no mates les teues emocions”, o “ en el fons sé que això que em passa, això de plorar, em fa bé”.  Uns quants pensaments que de cap manera fan lliga amb la tristesa, potser sí amb la idea de sentir-se incomprés o injustament jutjat o de sentir-se perdut en alguna qüestió i  és aquesta precisament la qüestió. No estic trista, i no és plorar una acció només de tristos, ni de persones que foren dèbils. En quina mala hora et van ficar aquest idea al cap, o en quina mala hora vas deixar que entrara. Diu la frase, cal morir abans de viure; cal plorar abans de riure. I és amb això del contrast que m’he aixecat d’aquell banc ben plorada, com qui s’aixeca d’un llit ben follat, o com qui s’aixeca d’una taula ben dinat.