Avui, després de dos anys exactes, recupere aquest ecrit del meu antic blog. En el seu dia aquest text va ser un regal que li vaig fer al meu senyor pare per seu aniversari, en un any que semblava cumplir una edat clau (no desvetllaré numeros). Un poquet més vells els dos continue veent-lo com ací baix explique.
L'economia no està per a altres regals, i el temps per escriure és escàs, senyal que la feina és molta.
Espere que tornes a gaudir, pare, d'això, i a tota la resta que encara no ho coneixieu, aquí teniu la foto del dia que vaig despullar la nostra relació.
Et faré de fira, pare. Diumenge, 25 novembre de 2012
Correria l’any 81, quan un senyor amb barba i bigot, rebeca
de llana i ulleres grans, va escriure el que aquí baix llegireu. Avui, deprés
de trenta un anys, i des de ja fa temps me’l sé de memòria de tantes vegades
com l’he llegit. Hi ha una raó essencial pel que passa això: l’autor és Enric
Dobon i ara us diré, ben contenta, que jo, sóc l’Anna del títol, la seua filla.
Cançó per a Anna
Et cantaré poemes sense fi
mentre la nit arriba i desaprens
gemecs i plors,
i et mostraré roselles
que niuen amb tristesa
al meu jardí.
I em faré trobador
del teu somriure,
de mil rialles distretes i amples,
t'oferiré la infinitud del cel:
ai, les fosques raons
del nostre viure!
I des dels cims d'estàtica mirada,
interrogant,
em cerques senzills mots...
...que no vull curullar-te els ulls
de maules.
I al si del teu somriure inacabable
m'oblide, vell joglar,
de les paraules.
És una llàstima no tenir records dels meus primers anys de
vida, m’hagués agradat ser conscient en aquell present de les paraules que un
dia vas dedicar per a mi, del dia que et vas sentar a escriure-les, dels raigs
d’inspiració que devien iluminar els teus ulls quan em miraves, i del moment en
que vas decidir que aquesta cançó ja estava acabada. En aquell moment, ni
tu i menys jo, no podiem imaginar com
passarien els anys que s’han desplegat l’un darrere l’altre, sense pietat,
ràpids alguns, alguns inacabables i també altres que hem decidit deixar en
l’oblit.
 |
| Anna Dobon. La pena |
Però si tanque els ulls, una fila d’imatges teves passen a
ritme de “clic” pel meu front. Imatges en les que estem els dos, tu i jo, el
“barbut” i la “cames tortes”, el professor i l’alumna, l’excel·lent i la
mediocre, el pallasso i la pallassa, la poesia i la prosa, la melodia i
l’acompanyament. Sóc involuntariament generosa quan parle de tu, no hi ha
remei! És com si tu parlares de Juan Ramón Jiménez, admiracions nates.
Abans que jo nasqués tu ja tenies una vida, una de feta i
formada. Ja tenies una filla. Després vaig venir jo qui sap per quines raons
circumstancials, i després el xiquet al que vas posar el teu nom per deixar
constància de la teva existència en aquest món curt de temps i llarg de falta
d’humanitat. Tenies una vida i en cinc anys vas passar a tenir-ne quatre de
vides. Tres fills, cadascun amb les seues coses, les ninetes dels teus ulls,
els tres infants, mosqueters, la teua descendència, la teua sang.
Amb tu hem viatjat a les Alemanyes, a les Catalunyes, les
Xàtives i les Gandies, alacantins ens
han descobert menjant el nostre primer gofre de xocolate i el Penyal d’Ifac ens
ha fet de fons de postal. Hem fet equil·librisme per l’aqueducte de Segòvia,
hem escoltat els cants gregorians a Sòria, i hem contemplat la grandiositat de
la Catedral de Burgos menjant-nos un gelat. Hem hagut de fugir corrents dels
perills de la natura sota una tenda de campanya, tocant França, just a la
frontera del teu país petit. Hem vist els Pirineus i hem claudicat com a
turistes sota la imatge d’un Pantocrator a la Vall de Boí.
Amb tu hem aprés “que bonito es Badalona” i que “hoy puede
ser un gran dia”, a pesar “que el camí
fa pujada i me’n vaig a peu”. Ens hem
dit “Torna aviat” molts cops, quan t’hem trobat a faltar, i hem acabat per
entendre que
“ Res no és mesquí
Ni cap
hora és isarda
Ni és
fosca la ventura de la nit”.
Tal dia com avui, dia de Santa Caterina, vas nàixer. Com a
bona filla, he optat per fer-te de fira jo a tu aquesta vegada, d’una manera
diferent.
Aquest post és per un dels meus fidels seguidors i per a
l’única persona que de tant en tant em
diu que hauria d’escriure més i així m’anima a mantenir viu aquest blog. Avui
que fa vint anys que dius” fa vint anys que tinc vint anys”, pare, això és el
meu petit homenatge per haver-me frenat de la fatal caiguda pel forat de
l’escala d’un sisé pis i per haver tret aquell mosquit que va decidir clavar-se
dins meu mentre Enric i jo feiem el ganso. Aquell qui et salva la vida és el
teu heroi? No és retòrica aquesta pregunta.
Tu em vas cantar les cançons més boniques per calmar les
meues pors,
I jo he fet de la por la més odiada de les meues enemigues,
Tu ja sabies com funcionaven els mecanismes de l’amor,
I jo he anat descobrint-los, com havia de ser, sota el teu
esguard latent.
Tu et vas declarar trobador del meu somriure,
I jo he fet del meu somriure una constant de vida, buscada i
treballada.
I és cert, sempre que estem junts el meu cor somriu.
Tu em vas oferir la
infinitud del cel,
I jo, he volat, pare, el més alt que he pogut, ja saps,
pamunt! I en cada caiguda he anat decobrint quines eren aquelles fosques raons
del nostre viure de les que parlaves.
He estat als alts cims nevats del Marroc, des d’allà he
pogut tenir una altra mirada i m’he fet tantes preguntes! No he sabut
respondre-les amb senzillesa encara, estic aprenent, vaig creixent, a dies
encara em sent una nena i voldria tornar a ser petita i que m’engronsares fent
non-non.
Tu oblidaves les paraules per mi, vell joglar, i curiosament
jo he fet de la joglaresca un mode de subsistència.
Eres el meu pare favorit, i no és perquè no en tinga cap
altre. Podria tenir un pare perfecte però em va tocar un pare poeta (quina
frase tan graciosa!) i a tu t’ha tocat
una filla aspirant a escriptora que creu haver heretat algun do “Dobon” dels
mots escrits. Sempre he pensat que
formem un bon tàndem i com diria algun desfassat monarca “me llena de orgullo y
satisfacción”.
Espere que aquesta nova etapa que ara comença siga plena de
fruits literaris, nous i madurs. Seria genial.
Moltes felicitats.
T’estime pare.
