Rams de diumenge

No entens la rigidesa de la norma,

no entens el límit del que et parlen perquè no entens aquesta versió de la llibertat.

Et sua l’entrecama amb un pantaló d’hivern en entretemps, però tu tens fred. Has acumulat gots bruts de cafè sobre la taula del menjador, i així pots contar els dies que fa que la mandra t’ha acompanyat. Una i altra volta t’ha visitat el dret a la desgana, a la ràbia i a l’apatia. És un gran plaer. Pots tenir tot això, i no estàs obligada a ser feliç si no vols, ni tan sols a simular que ho ets. Pots recrear-te amb el gots, amb la suor, amb les teves ungles brutes, amb el cabell sec a les puntes i greixós al cap. No estàs obligada a donar excuses per no ser consumista, ni per no voler lluir cap muda nova, ni tampoc per només voler menjar bistecs. Així és com tu et cuides i aquest és l’exemple del que et dóna vergonya parlar. Per això t’ha incomodat tant que et pregunten si et mostres com eres.

Des-arrels

El sueño de volar. Begemott.

És el cinqué cop d’aquesta sensació en febrer. He obert les cortines per veure-la sense que ella em veiés a mi, com sempre. Estic obsessionada amb la Sara, la veïna de davant. Ens separen no més de tres metres les nostres finestres i més de cinquanta del terra ferm. 

Aquí a dalt està permés volar sense arrels, encara que no sapiguem fer-ho. Les persones que hi vivim  als pisos alts no fem bon creixement tan lluny de la Terra. Per això ma mare sempre ha preferit viure en cases planes, d’una sola planta, arran de carrer, perquè ahí les famílies es formen més vertaderes amb els peus ben posats a terra per poder fer unes bones arrels. Per aquesta regla de tres, per a ma mare tots aquells que viuen d’un primer pis amunt són víctimes de l’aire, entre ells jo. Famílies amb fluixos llaços que es desfan amb facilitat en l’aire. I per això ma mare creu que les altures són només per a aquells que volen estar sols. Hi ha alguna cosa d’aquesta teoria materna que no vull creure però que no sé com discutir-li. Mai he trobat raons comprovables per negar-li aquests pensaments absurds a la meva mare. 

Que les altituds són un lloc per a la soledat no sé per què però em quadra. Així és exactament com veig la Sara des de la meua finestra. Té frustrada la voluntat de compartir. Està asseguda al sofà, amb cara d’angúnia. Uns metres més enllà del passadís hi ha una habitació habitada, amb la porta tancada. Fa una estona estaven aquí els dos junts. L’escena ha passat de la il·lusió a la confusió en poc de temps. Tot de gestos petits, amb la paraula com a protagonista. Cinc-centes raons, diferents, que els han portat al caos simbòlic de que el que està passant no és el que cap dels dos havia desitjat. Quin greu error això de parlar tant i basar-se en allò que s’endu el vent. Com m’agradaria tenir el poder de deixar la gent muda. 

Cinc malentesos iguals en el mes més curt de l’any són símptoma d’un problema gegant en una relació tan tendra. Si ma mare estigués als meus ulls, els diria que com més ràpid es muden a una casa baixa, més ràpid solucionaran els seus problemes i amb més facilitat sentaran les bases d’aquesta relació que ara mateix es sosté de coses volàtils. 

La tensió que es respira des del sofà on és ella fins l’habitació habitada uns metres més enllà, la senc des d’ací, podría tallar-la amb els meus dits i estalviar-los a aquesta gent una altra conversa de reconciliació inútil. Però no ho puc fer, només observe. Desfer la malifeta sense enfrontament, aquest pareix el fí de la Sara, i la veig pensar en el com. Però tornarà a fracassar, perquè no hi ha cap canvi. Ella es al mateix lloc que sempre, amb la mateixa actitud. El temps transcorre igual que les altres quatre vegades i la por que veuen el meus ulls en la Sara és la mateixa i més poderosa que qualsevol estratègia que puga tenir. Tornaré a veure-la en aquest sofà sola al març, a l’abril… Amb aquest terror per estar sola quan sola ja està. Potser hauria d’escriure una carta secreta, deixar-li-la per baix la porta, com un àngel de la guarda i explicar-li que així es sentirà sempre, que ja va sent hora que ho accepte i que…

Sona el meu telèfon, és Josep. La casa amb pati que vam trobar està lliure.

Amic meu

T'escric des de la distància dels porucs, asseguda a una cadira freda i dura que s'escalfa només amb la meua individualitat, s'adapta a la meua autonomia que ha començat ja a brollar dins meu.

He distingit un cel clar i ras aquest matí, amb la mirada fixada pamunt i els peus ben posats a terra he captat aquest cel com un senyal, he baixat la mirada i m'he vist amb sabates noves amb les que faré gala a cada pas nou.

Amic meu, avui que has deixat de ser, he trobat raons per recordar-te com una imatge, una fotografia dels moments més feliços que tu i jo haviem compartit. Tu somrius i jo també.

Amic meu, he sentit les ganes de volar com una olor propera i suggerent.

Amic meu i del teus amics. Amic de passions canviants, de silencis llargs. Amic d'alts cims, de valls i cingles, amic de cordades, amic mestre, amic de l'humor i d'històries properes, amic de la burla i la ironia, amic de menjars casolans i abundants, amic de la son i de les estrelles, de les nits al ras, de les parets escalonades i dels camins estrets, dels dies complets i del temps aprofitat,

amic meu, ara que han cessat els cors accelerats i les tenebres començaran a escampar, comence a veure que no hi ha injustícia sinò veritat, i que entendre-la fa treure gravetat a aquesta marxa inesperada!
Passaran els dies i vindran més dies. Com l'aigua esborra les passes a vora mar, així anirà marxant la fortor dels fets, se n'aniran els records (alguns quedaran), els detalls ja no existiran: tot serà passat. Si tot ha sortit bé, no miraré cap enrere si no és per a riure del que un dia em va fer plorar,

amic meu, avui he vist el buit que has deixat i he pensat en omplir-lo de flors,

amic meu, Invairàs nous imperis sense armes, conqueriràs amors, repartiràs bonança, viurà aventures i desventures i seràs lliure. Eres lliure. Allà on estigues seguiràs sent tu. No canviaràs. Envelliràs sent tu i seràs el mateix esperit indomable i discret, tan poètic i tan quotidià.

amic meu, se m'esgoten les paraules ja, amic,
ja tot està dit,
ja no t'espere amic,
ja no.

Valley

Valley

Paula Bonet

La sensació d’estar perdut dins una vall és familiar a més d’un. Si la causa és d’amor, aleshores la vall es torna profunda i hi costa veure senders ben dibuixats per sortir-ne d’allà, a voltes molt estrets i difícils de recorrer. A mi em van ensenyar els mestres propers que a la muntanya mai s’ha d’anar sol perquè és perillós, perquè mai se sap si el temps es torna dolent de cop i volta, o si no hem calculat bé les nostres forces o vés a saber per què aquestes han fallat inesperadament i s’han acabat a meitat camí de tornada. És una bona raó per a decidir caminar acompanyat.

“Sabem que les grans coses comencen sent petites”, així  diu la primera frase de la cançó que avui aquí compartesc. Un tema que me té enganxada fins al punt que m’ha fet per fí escriure i arrencar els motors de la inspiració que una figura negra no em deixava desempolsar, això i  aquest temps que me posa tendra.

Ací us deixe Valley, de Nneka, una nigeriana que té la meva edat (una bona edat, ja us ho dic jo) i que amb el darrer, que ha tret aquest any, My Fairy Tales, ja porta 5 discs publicats. Valley és del seu quart disc, Soul is Heavy, i el nom del disc no deixa cap dubte que la tia és de aupa, com a mi m’agraden. De les que desborden flow, una paraula que estic pensant en tatuar-me a veure si aquesta és la manera de portar-lo en la sang.

Us la dedique, en especial a tu. Atenció a la línea de baix que entra en 0:57, a mi me posa boba.

O2

Aquesta nit d'insomni he creat un paradís on he desvestit amb desig a tots els amors de la meva vida. Després he sentit una presència forta i m'he dormit amb soltura. Així he dormit curt i intens un temps on les paraules dites tenien aquesta forma: el pes va endavant, sobre la part de davant dels peus, així res queda enrere, i el que està per venir és benvingut. Aquest oxigen. Aquesta nova forma de gravetat. Adaptable i amable.

Refer de fira.

Avui, després de dos anys exactes, recupere aquest ecrit del meu antic blog. En el seu dia aquest text va ser un regal que li vaig fer al meu senyor pare per seu aniversari, en un any que semblava cumplir una edat clau (no desvetllaré numeros). Un poquet més vells els dos continue veent-lo com ací baix explique. 

L'economia no està per a altres regals, i el temps per escriure és escàs, senyal que la feina és molta.

Espere que tornes a gaudir, pare, d'això, i a tota la resta que encara no ho coneixieu, aquí teniu la foto del dia que vaig despullar la nostra relació.

Et faré de fira, pare. Diumenge, 25 novembre de 2012

Correria l’any 81, quan un senyor amb barba i bigot, rebeca de llana i ulleres grans, va escriure el que aquí baix llegireu. Avui, deprés de trenta un anys, i des de ja fa temps me’l sé de memòria de tantes vegades com l’he llegit. Hi ha una raó essencial pel que passa això: l’autor és Enric Dobon i ara us diré, ben contenta, que jo, sóc l’Anna del títol, la seua filla.

 Cançó per a Anna

Et cantaré poemes sense fi

mentre la nit arriba i desaprens

gemecs i plors,

i et mostraré roselles

que niuen amb tristesa

al meu jardí.

 I em faré trobador

del teu somriure,

de mil rialles distretes i amples,

t'oferiré la infinitud del cel:

ai, les fosques raons

del nostre viure!

I des dels cims d'estàtica mirada,

interrogant,

em cerques senzills mots...

...que no vull curullar-te els ulls

de maules.

 I al si del teu somriure inacabable

m'oblide, vell joglar,

de les paraules.

És una llàstima no tenir records dels meus primers anys de vida, m’hagués agradat ser conscient en aquell present de les paraules que un dia vas dedicar per a mi, del dia que et vas sentar a escriure-les, dels raigs d’inspiració que devien iluminar els teus ulls quan em miraves, i del moment en que vas decidir que aquesta cançó ja estava acabada. En aquell moment, ni tu  i menys jo, no podiem imaginar com passarien els anys que s’han desplegat l’un darrere l’altre, sense pietat, ràpids alguns, alguns inacabables i també altres que hem decidit deixar en l’oblit.

Anna Dobon. La pena

Però si tanque els ulls, una fila d’imatges teves passen a ritme de “clic” pel meu front. Imatges en les que estem els dos, tu i jo, el “barbut” i la “cames tortes”, el professor i l’alumna, l’excel·lent i la mediocre, el pallasso i la pallassa, la poesia i la prosa, la melodia i l’acompanyament. Sóc involuntariament generosa quan parle de tu, no hi ha remei! És com si tu parlares de Juan Ramón Jiménez, admiracions nates.

Abans que jo nasqués tu ja tenies una vida, una de feta i formada. Ja tenies una filla. Després vaig venir jo qui sap per quines raons circumstancials, i després el xiquet al que vas posar el teu nom per deixar constància de la teva existència en aquest món curt de temps i llarg de falta d’humanitat. Tenies una vida i en cinc anys vas passar a tenir-ne quatre de vides. Tres fills, cadascun amb les seues coses, les ninetes dels teus ulls, els tres infants, mosqueters, la teua descendència, la teua sang.

Amb tu hem viatjat a les Alemanyes, a les Catalunyes, les Xàtives i les Gandies,  alacantins ens han descobert menjant el nostre primer gofre de xocolate i el Penyal d’Ifac ens ha fet de fons de postal. Hem fet equil·librisme per l’aqueducte de Segòvia, hem escoltat els cants gregorians a Sòria, i hem contemplat la grandiositat de la Catedral de Burgos menjant-nos un gelat. Hem hagut de fugir corrents dels perills de la natura sota una tenda de campanya, tocant França, just a la frontera del teu país petit. Hem vist els Pirineus i hem claudicat com a turistes sota la imatge d’un Pantocrator a la Vall de Boí. 

Amb tu hem aprés “que bonito es Badalona” i que “hoy puede ser un gran dia”,  a pesar “que el camí fa pujada i me’n vaig a peu”.  Ens hem dit “Torna aviat” molts cops, quan t’hem trobat a faltar, i hem acabat per entendre que

            “ Res no és mesquí

                                       Ni cap hora és isarda

                                       Ni és fosca la ventura de la nit”.

Tal dia com avui, dia de Santa Caterina, vas nàixer. Com a bona filla, he optat per fer-te de fira jo a tu aquesta vegada, d’una manera diferent.

Aquest post és per un dels meus fidels seguidors i per a l’única  persona que de tant en tant em diu que hauria d’escriure més i així m’anima a mantenir viu aquest blog. Avui que fa vint anys que dius” fa vint anys que tinc vint anys”, pare, això és el meu petit homenatge per haver-me frenat de la fatal caiguda pel forat de l’escala d’un sisé pis i per haver tret aquell mosquit que va decidir clavar-se dins meu mentre Enric i jo feiem el ganso. Aquell qui et salva la vida és el teu heroi? No és retòrica aquesta pregunta.

Tu em vas cantar les cançons més boniques per calmar les meues pors,

I jo he fet de la por la més odiada de les meues enemigues,

Tu ja sabies com funcionaven els mecanismes de l’amor,

I jo he anat descobrint-los, com havia de ser, sota el teu esguard latent.

Tu et vas declarar trobador del meu somriure,

I jo he fet del meu somriure una constant de vida, buscada i treballada.

I és cert, sempre que estem junts el meu cor somriu.

Tu em vas oferir  la infinitud del cel,

I jo, he volat, pare, el més alt que he pogut, ja saps, pamunt! I en cada caiguda he anat decobrint quines eren aquelles fosques raons del nostre viure de les que parlaves.

He estat als alts cims nevats del Marroc, des d’allà he pogut tenir una altra mirada i m’he fet tantes preguntes! No he sabut respondre-les amb senzillesa encara, estic aprenent, vaig creixent, a dies encara em sent una nena i voldria tornar a ser petita i que m’engronsares fent non-non.

Tu oblidaves les paraules per mi, vell joglar, i curiosament jo he fet de la joglaresca un mode de subsistència.

Eres el meu pare favorit, i no és perquè no en tinga cap altre. Podria tenir un pare perfecte però em va tocar un pare poeta (quina frase tan graciosa!) i  a tu t’ha tocat una filla aspirant a escriptora que creu haver heretat algun do “Dobon” dels mots escrits.  Sempre he pensat que formem un bon tàndem i com diria algun desfassat monarca “me llena de orgullo y satisfacción”.

Espere que aquesta nova etapa que ara comença siga plena de fruits literaris, nous i madurs. Seria genial.

Moltes felicitats.

T’estime pare.

Plorar, verb transitiu de la 1a conjugació.

Raons. Més d’una, qui ho pot saber això!  Migconegudes elles, s’amaguen, arrenglerades una rera l’altra les cotxines, sense cap intenció de posar-ho fácil a aquell qui vaja a la recerca d’elles. És igual que haja amanescut ras el dia com el cap: arribar a l’origen del seu naixement pot ser una feina boirosa, una fita farragosa que, qui més qui menys, sempre prefereix esquivar.

Una paraula en el moment inoportú. Una frase mal interpretada. Un creuament d’olors. Un gest perfectament llegit. Els astres… totes eixes estupideses que es diuen de les energies que voletegen per l’aire, totes aquestes teories de l’ara i l’aquí que ens fan estar en el EL moment, en EL lloc rodejats de les “circumstàncies”, eixes meravelloses característiques que dónen sentit a qualsevol cosa.

Vaig caminant pel passeig de la Universitat i tinc, de sobte, unes ganes immenses de plorar.  I m’assec a un banc, i plore. Plore una estona.

Jure que estic bé! Encara que estiga plorant i que perda la noció del temps.  Tinc el record de sentir els meus propis gemecs, els mocs anar d’amunt a avall, el sanglot i un descontrol idiota sobre el meu diafragma. Però, torne a dir (perquè allò inverossímil ha d’ésser repetit verbalment per a que el receptor acabe creent) jure que estic bé!

He deixat  anar a salts el pensament, i em faig preguntes amb cada respiració com “que em passa?”, com “què deu pensar aquell qui em veu ara”. M’escric frases a la ment com “ dóna igual Anna, no mates les teues emocions”, o “ en el fons sé que això que em passa, això de plorar, em fa bé”.  Uns quants pensaments que de cap manera fan lliga amb la tristesa, potser sí amb la idea de sentir-se incomprés o injustament jutjat o de sentir-se perdut en alguna qüestió i  és aquesta precisament la qüestió. No estic trista, i no és plorar una acció només de tristos, ni de persones que foren dèbils. En quina mala hora et van ficar aquest idea al cap, o en quina mala hora vas deixar que entrara. Diu la frase, cal morir abans de viure; cal plorar abans de riure. I és amb això del contrast que m’he aixecat d’aquell banc ben plorada, com qui s’aixeca d’un llit ben follat, o com qui s’aixeca d’una taula ben dinat.