Subtext

La setmana passada va estimar aquesta terra i és aquesta ara una terra movedissa.

Dino Valls

Caminant vora sèquia, dibuixa amb el dit una línia imaginària. Fa ones i és recta per moments. Es van sentant paisatges urbans sobre aquesta línia i passen persones desconegudes a través d 'aquesta línia i no hi ha ni una mirada confiada. S'ha acabat la màgia. L'èsser tocat per la gràcia i el do ha desaparegut.

On s'han quedat les temporades altes? On els ulls del joc?

Deu ser aquesta extranya tardor...

Les contradiccions són, en canvi, explicades amb facilitat quan bufa amb força sobre els mobles i la pols se'n va volant. És llavors quan comencen a aparéixer alguns somriures, les parts positives s'extrauen, i també es comencen a veure les persones que estan de veritat, encara que no siguen les seues mans palpables, ni els seus riures audibles, ni visible el seu mirar.

Ha sumat 3 hores de plaer ple en tota la setmana i les tres tenien banda sonora. Ha perdut 500 grams més d'innocència; ha escrit paraules i ha escoltat més paraules. Les paraules no se les emporta el vent, són de veritat i alguna funció deuen tindre perquè ella se sent diferent per causa d'elles, així que deu ser que les paraules modifiquen a les persones que les diuen i també que les escolten.

Com es deu quedar el cos després d'un “t'estime”? Quina forma té la salut després d'un “estàs malalt” ? Quantes orelles voldrien ser tapades abans d'un “ja no puc més” i imagina quina sensació fa néixer un “t'admire”. Quants pagarien per un “tinc ganes d'escoltar-te riure” i quants voldrien evitar la por després de “he de dir-te una cosa” encara que la cosa fos un regal verbal. Podria desilusionar un “marxem a França”, i podria ser també que un “estava mirant” resultés pertorbador. Pot fer despertar a algú un “deixa't estimar i seràs estimat” I “ tens un lloc on quedar-te” pot ser com un abraç, l'abraç que no ha rebut aquell qui diu “he deixat de creure en l'espècie humana”.

Parlarà quan ho crega convenient i dirà les coses que crega que ha de dir i aquesta serà una de les màximes d'aquesta tardor, i les màximes hauran de deixar de ser màximes per a ser mínims realitzables.

I així, en forma de regals hauran de venir les paraules, en frases capritxoses, en cançons, en cartes i estats, en sentències i crítiques, en “fins aquí” i “ a partir d'ara”.