SEXE DUR

Segurament he cridat la teua atenció pel títol de l'entrada. Ho he fet a propòsit. No sabia quin títol posar a aquest post, no m'acabava cap dels que se m'ocorrien, i m'he dit: posa un títol suggerent, o més bé directe, que enganxe, que tinga "punch", encara que no tinga res a veure en el que contes o fages després, total, es fa amb els programes electorals i és cosa sèria, perquè no pots fer-ho tu innocentment. És possible que així entre més gent a llegir-te... Ho sent molt, això no va de sexe, i molt menys dur. És una trampa, sí, ho reconec... però ara ja estàs aquí... ok, estàs en tot el teu dret de sentir-te enganyat i tornar al puto facebook (dic puto perquè a mi també em costa viure sense ell...) També pots quedar-te a veure que conta la Dobon, per curiositat, per afinitat, perquè te cau guai, perquè no la coneixes, perquè te la sua (en eixe cas difícil). Al final, això són paraules, i no tenen cara, també te pots imaginar que les escriu qui tu vullgues, opcions hi ha, infinites.

Superman Secret Origin. Gary Frank

Aquesta és la història d’una tortuga ataviada amb una closca pesada  que li dóna al seu cos la característica de la lentitud. Podria la tortuga ser molt més ràpida sense aquesta càrrega dura, si un dia per casualitat, agraciada per un fenòmen poc habitual, pergués d’una ventada poderosa, quasi ciclònica, la tapa rígida que cubreix el seu llom. Fenòmens poc habituals ocorren a diari, no és gens estrany, al final sembla que un perd la capacitat de sorprendre’s. De tant que passen, un s’acostuma a ells i és llavors quan ja no hi ha diferència entre allò "normal” (odiós adjectiu) i allò "excepcional” (dubtós adjectiu) A estos fenòmens se’ls diu “poc habituals” perquè aquells que posen nom a les coses, els “etiquetadors" (persones amb la suficient saviesa per tenir el poder de nominar) no han sigut qüestionats... o si ho han estat?

Torne a la tortuga, ara miraculosament sense closca (recordem el miraculós fenòmen) i visualitze la seva nova cadència al caminar. Em recorda més a una sargantana destartalada que a una tortuga. Desequilibrada, no ha perdut ni un microbi la seua constant rèptil. No ho pot negar, no és tortuga sencera, tampoc és serp ni sarvatxo, és una mitges tintes, però això la fa ser especial, té encant, per exòtica o per rara (toma etiqueta). Única. La veuries creuar l’escena d’una faula de curses, i trencaria el tòpic dels persontages típics: la llebre flipada observa l’acció i es demana com ha de superar aquesta original derrota si ja s’ha fet al conte de tota la vida on es queda dormida i perd la cursa venuda a l’arrogància. Igualment la llebre perd, tant en la Faula com ara, però alguna cosa la molesta i la inquieta, alguna cosa “poc habitual”, un nou sentiment: no està mentalment preparada per afrontar una pèrdua per ser físicament inferior. Però ens dóna igual, no ens importa, oblidem-nos d’ella ara, té un paper secundari en aquesta història, el seu trauma serà superat sense la nostra ajuda, no cal que ens impliquem, no cal conectar amb ella, tota la vida pensant que és la forta, per què hauria de ser diferent ara? No cal que canviem cap punt de vista respecte al seu paper….uf, quina feinada, no?

Centrem-nos en señora tortuga sense closca, perquè pot fer un salt qualitatiu en quant a classe animalística i passar de ser dèbil a ser mediocre. Al loro, mai excel·lent, això és cosa de perfeccionistes. De la mateixa manera que la llebre no està preparada mentalment per a ser inferior físicament, tampoc ho està la tortuga per a ser superior, raó que crearà un sentiment de inseguretat en ella perquè no es reconeix, ni molt menys es coneix. Empatitzem amb la dèbil, això no ens costa tant… recreem-nos en la seua misèria i la seua condició, tinguem pietat, per Déu! Omplim-la de bones paraules i esperances: tu pots! Creixeràs! Aprendràs!. Fem ús de la suggestió (meravellós i magnífic poder) perquè es crega el que es mereix. Perquè ha de ser així, no?

Però tot això no deixen de ser suposicions i posicionaments gratuïts que no van a cap lloc. La Faula quedà escrita un dia i la moral que se’n deriva ha calat molt fons, està molt integrada en nosaltres. Certes emocions són considerades negatives i altres no tant, certs comportaments són lloables i altres menys.

Però sempre hi ha una pregunta que ronda en el meu insignificant (per ser una entre la humanitat) qüestionari respecte al món: 

Curiosament, sempre hi ha un component humorístic dins de cada tragèdia.

Gravetat

Fernando Gimeno

Campava com volia, es movia amb destresa, corria alleugerit. Dormia cada nit. Quan dormia descansava... solt, fonedís.

Recorda això recolzat a la barra mentre mira amb desig de cervessa a Irene.

Els pantalons són ara incòmodes, inspira fort i amaga panxa. L'ha pillat. Intenta dissimular arreglant-se el cinturó. S'apura, sap que està perdent el control de la situació, llavors Irene, empàtica com sempre, el deixa de mirar. 

(Temps) 

La cervessa està efectivament fresca, ha entrat per la gola, fina, i al seu pas el suc embriagador ha contagiat tota la boca. Pere es reafirma.

Irene dissimula i intenta frenar les ganes de mirar-lo, però és atreta fatalment per la presència d'aquell home. Físicament ara inestable, no és capaç de deixar plantats els dos peus a terra, dibuixa formes rodones amb el genoll, i posa i treu, cada cinc segons, un braç o l'altre de la cintura. No sap decidir com posar-se per ser vista des del millor angle. Aquesta inquietut la posa nerviosa però l'excita. Una espenta. Una espenta, el desequilibri just i desplegarà l'arsenal, farà volar les espases, treurà les llances, arrencarà la brossa i deixarà secs tots els rius que es trobe al seu pas.

Pere orienta, des de la barra, el cos cap a ella. Irene adivina el moviment i ,abandonada a la sort, busca la seva mirada just en el moment que un glaçó, disparat de la barra, cau al cap de Pere. (Stop. Pensem ara en Newton i les casualitats. No és tan greu el dolor de l'impacte de l'objecte en el cap de Pere, hi ha una vintena de persones que han vist l'accident i riuen desconsolats, això si és un poc més important perquè desfà la seva enteresa viril. I no passaria res si no sapiguérem que Irene ha observat tota l'escena i s'ha sumat als que riuen. L'actual Pere susceptible opina que allò greu, és que Irene ara s'ha convertit en un personatge traïdor). Acte seguit el DJ es regala al dubtós gust de les masses i sona Rafaela Carrà. Explota explota m'explò. 

Cau la decència a poalades pels camals, i una nit de sexe descontrolat s'esfuma quan el fugitiu surt per la porta.

Sol M

  Para J.

Paula Bonet

Estoy mirando de lejos. Observo. Espero. Está sentado en el tercer banco del parque, donde da más el sol, parece que también espera, pero no sé a penas nada de él. Podría inventarme que es alegre por el gesto de su cara, aunque ahora no sonría. Puedo inventarme también que es tímido por la posición de sus pies. Adivino que es dulce por el movimiento de sus manos y por la forma de morderse el labio, pero sigo sin saber como és, aunque conozca su nombre.

Tengo la tentación de acercarme, pero me da miedo. Puede que no sea él, y puede que siendo él, no consiga ni articular una palabra, asi que sigo esperando hasta que caiga una señal más clara.

Se puede querer a alguien a quien no has tocado?

Alguien grita, desde la otra parte de los robles. Él mueve su gesto hacia allí y busca, brusco, la voz que parece llamarle. No ve a nadie. Invierte el giro simétrico hacia el otro lado por si su oído le hubiese engañado, ahora sus ojos negros más profundos, con más intensidad, con esa progresión de las cosas que van cogiendo interés a corto plazo. Pero tampoco hay nadie en esta parte. Si mira un poco más hacia atrás, por encima de su hombro izquierdo, siento que me va a descubrir, y vuelvo a tener miedo. Suena un bombo en mi corazón que pone alerta el menos común de mis sentidos. Cierro los ojos para camuflarme en el paisaje. Sigo viéndole a pesar de los parpados cerrados, y me pregunto por qué sigo aquí y no me voy corriendo.

Entonces se levanta de un impulso, y mis pies arrancan de golpe, hacia él, automáticos y decididos. Es ésta la señal? Da igual, ya no hay ningún pensamiento capaz de parar este andar hacia.  Voy, siento el viento como cuchillos atravesar mi estómago y un montón de hormigas en mi piel. Estoy tan nerviosa que podria atravesar dos países sin parar a beber. Sigue ahí, plantado, sus manos se van hacia los bolsillos, baja la mirada al suelo y juega a pasar el peso de una pierna a otra. Sigo andando, tenaz, crece mi columna hacia mi cabeza y mi cabeza hacia las nubes. Aumento tres centimetros de coraje. Nunca hubiera podido meter tanto aire en los pulmones voluntariamente, se me han abierto las costillas como gomas. Paro de golpe, sin querer, a cinco metros de él, pero sigo andando por dentro, frenética y llena de la duda más bonita que pudiera tener. Ahora o nunca.  Lo sabe, estoy detrás, lo veo en su espalda. Pero no se mueve.

El sol. Todo se vuelve amarillo.

Siete pasos lentos en cinco cortos metros anuncian la escena... Y pasa. Ojos negros, ojos miel. La mirada recíproca, real, tangible.

Se puede desear tanto a quien te mira por primera vez?
Hola. Unísono.

Sonrisa. Tercera mayor.

Que tal. Cuarta justa.

Silencio. Séptima menor.

Se puede escribir la partitura de ese beso?

Els mateixos ulls

Jorge Gallego

Resulta fascinant l’habilitat amb la que Marcel toca la guitarra. És quasi colpidora la forma amb la que la seua pell es torna doblement porosa quan fa sonar les cordes. Acarona el màstil com a l’amant més dolça que mai hagués tingut. Els dits van ràpidament d’un lloc a un altre i les notes invisibles omplen la petita habitació i part del carrer perquè ha deixat la finestra oberta. Ja no fa fred. Va amb màniga curta, l’ambient és l’idoni per no suar ni mica. L’equilibri és present, la línia del seu pensament, clara, aigua. Ni te fam, ni sed, ni cap desig que no està complint. Toca.

No és preocupant no poder repetir aquesta melodia, aquests acords demà. Potser ja no els recordarà, però ara sonen. No té importància si no és la millor melodia mai  inventada perquè ara ho és tot. Ell i l’instrument són més amics, mantenen una conversa sincera. L’instint ratja. Marcel creu comprendre que no calen grans mètodes si hi ha sensibilitat, que no calen grans missatges si hi ha passió, que no cal ser virtuós per a intentar canviar el món. No està ressignat, no està submís tampoc, no segueix cap dictat... es deixa anar.

Marcel és un instant ara, és un estat pur, és la seua creativitat.

Resulta curiosa la manera amb la que Maria toca el piano. És gairebé impossible mirar-la als ulls en aquest moment , està ausent. Li diries qualsevol cosa i no et sentiria. Serpenteja la seua columna com no imagina que està fent. El contacte amb les blanques i les més petites negres, és magnètic. Els braços van sols i no creu recordar aquesta soltura en temps. Si li mostressis un video d’aquest moment es reconeixeria desconeguda. No s’adona que una de les bombetes de la sala s’ha fos, ni que és hora de ressopar ja. No li importa que estiga sonant cap dispositiu més enllà del passadís ni que siga diumenge. Està entregada a l’acte i no a la responsabilitat. Ella i l’instrument són més amics, mantenen una conversa sincera, sense compromisos. És ara la dona més forta de totes les seues Maries. Creu comprendre que no cal saber-ne massa per interpretar el cor, que una dissonància pot dir tant com l’harmonia més estudiada. És lliure. La intuició cau a poalades... es deixa anar.

Maria és temps, és un estat animal, és.

Marcel i Maria són germans. No tenen una relació massa amable. No comparteixen cap tipus d’intimitat mai. Es limiten a cumplir el paper familiar que la natura els ha donat. Es donen un parell de besos quan es veuen als dinars, és pregunten “què tal?”, i els dos responen la mateixa mentida: “bé”.

Quan pensen l’un en l’altre s’adonen que no es coneixen ja, i tenen un lleu sentiment de pena  per això. Podrien ser grans amics... si es deixaren anar.

Quan eren nens, passaven hores junts, jugaven, cantaven, inventaven i eren tan purs com en aquests moments ho són cadascú a casa seva, entregats a la música i a la sensació de llibertat. 

Quan eren nens somiaven en ser famosos cantants i futbolistes, en arribar lluny, tan lluny com fos possible en el món.

No saben ben bé en quin moment van deixar aquesta amistat infantil, potser la crua realitat els va fer espantadissos, potser no volien fallar-se l’un a l’altre quan van abandonar aquells somnis. Potser no van saber compartir  les dificultats. Potser era massa difícil acceptar que quan s’és adult, quan se creix, les coses van canviant i les perspectives es transformen. Potser no han acceptat aquest fracàs i potser cap dels dos mai s’atrevirà a donar el pas i dir-se  “et trobe a faltar” en un d’aquests “què tal?”.  

Diuen els qui els coneixen que Marcel i Maria  tenen els mateixos ulls.

Subtext

La setmana passada va estimar aquesta terra i és aquesta ara una terra movedissa.

Dino Valls

Caminant vora sèquia, dibuixa amb el dit una línia imaginària. Fa ones i és recta per moments. Es van sentant paisatges urbans sobre aquesta línia i passen persones desconegudes a través d 'aquesta línia i no hi ha ni una mirada confiada. S'ha acabat la màgia. L'èsser tocat per la gràcia i el do ha desaparegut.

On s'han quedat les temporades altes? On els ulls del joc?

Deu ser aquesta extranya tardor...

Les contradiccions són, en canvi, explicades amb facilitat quan bufa amb força sobre els mobles i la pols se'n va volant. És llavors quan comencen a aparéixer alguns somriures, les parts positives s'extrauen, i també es comencen a veure les persones que estan de veritat, encara que no siguen les seues mans palpables, ni els seus riures audibles, ni visible el seu mirar.

Ha sumat 3 hores de plaer ple en tota la setmana i les tres tenien banda sonora. Ha perdut 500 grams més d'innocència; ha escrit paraules i ha escoltat més paraules. Les paraules no se les emporta el vent, són de veritat i alguna funció deuen tindre perquè ella se sent diferent per causa d'elles, així que deu ser que les paraules modifiquen a les persones que les diuen i també que les escolten.

Com es deu quedar el cos després d'un “t'estime”? Quina forma té la salut després d'un “estàs malalt” ? Quantes orelles voldrien ser tapades abans d'un “ja no puc més” i imagina quina sensació fa néixer un “t'admire”. Quants pagarien per un “tinc ganes d'escoltar-te riure” i quants voldrien evitar la por després de “he de dir-te una cosa” encara que la cosa fos un regal verbal. Podria desilusionar un “marxem a França”, i podria ser també que un “estava mirant” resultés pertorbador. Pot fer despertar a algú un “deixa't estimar i seràs estimat” I “ tens un lloc on quedar-te” pot ser com un abraç, l'abraç que no ha rebut aquell qui diu “he deixat de creure en l'espècie humana”.

Parlarà quan ho crega convenient i dirà les coses que crega que ha de dir i aquesta serà una de les màximes d'aquesta tardor, i les màximes hauran de deixar de ser màximes per a ser mínims realitzables.

I així, en forma de regals hauran de venir les paraules, en frases capritxoses, en cançons, en cartes i estats, en sentències i crítiques, en “fins aquí” i “ a partir d'ara”.

Breu insomni eròtic.

(Regale un caramel de cançó dels The XX acompanyada d’aquest text. Ha de ser escoltada i llegit alhora, vols? Sí? Doncs dóna-li al vídeo (amb poc de volum) i que siga el que les Muses vullguen...)

A l’àtic viuen unes persones carents de raó. Les sent per les nits practicant sexe a través de les parets de paper d’aquest edifici. Ell prefereix ser portat i ella mana. Puc imaginar quin paradigma d’escultura fan ara mateix: un cavall  abandonat a la sort d’una Amazona desbocada. Sonen a descosits, canten amb la mala baba de qui vol ser sentit a pesar de les hores que han de ser dormides. Aquests llops salvatges han menjat sense compassió de la meua son. 

(Ara espera fins al segon 42 i continua) Estic tirada, ara desvetllada, al centre d’un ample llit que un gran dia vaig decidir que fos ample. Se m’han clavat els ulls ahi dalt, i veig, i mire, i ara estic assumint que han començat a baixar del sostre quatre cordes. (Pausa) Gruixudes (Pausa) Fortes (Pausa) Just en cada cantó del llit, sense a penes posar voluntat, he nugat cadascuna d'elles. Senc l’emoció d’abans de l’inici de la muntanya russa. (Respira)  Tombada, cap amunt, he començat a notar l’ascendir del llit, cap al sostre, suaument, amb la cadència dels de les dues XX.  Se m’han refredat els peus de sobte però ara tinc més poder en les mans. La força i la velocitat de la pujada m’han enfonsat en el matalàs i el meu cos guanya en densitat quan més amunt anem llit i jo.  Sóc una forma sinuosa, encantada amb aquest ronronejar. Se m’afinen les plomes en pujar més i més. Se’m cargolen els cabells als braços, se'm reguen les cames. (Ara imagine un científic, embogit per la incomprensió que es desfà els cabells amb les mans intentant trobar una fòrmula que explique aquest fenòmen volàtil). Aquesta inconcreció del temps que no sé que passa em té extasiada, regalada a uns instants que estan passant com a fones. El sostre roman a la mateixa distància. Com és? Senc la força, la velocitat, la sensació de no poder aixecar el cap contra l’aire. Accelerem, el catre i jo, el procés, amunt, a  compàs dels salvatges, explorem el riu amb més intensitat, un descontrol abismal de la consciència. Carregue cap al màxim, a la cúspide del Sí amb un gemec sord que les persones carents de raó deuen haver sentit còmplices. (Para, pren-te un moment, uns segons) Ara admire les delícies corporals que se m’ofereixen d’un post-vol: formigues en la sang, arena als pits, reguers de fascinació templada, la mel als llavis, la indecència d'allò més plaent. (Reposa) 
Els salvatges s'han callat. Me pesen les parpelles amb intermitències amables. L'anar de les cortines blanques tranquilitza l'escena. La son.

(Pots fer el que vullgues amb la música que et sobre: vols una proposta? Fes vindre la son)

Vestit a mida.

Dino Valls

Vaig a posar-me un vestit blau cridaner així que no cal que faces cap esforç per fugir, ni cal tampoc que dilates aquest comiat instantani. Si has de marxar fes-ho amb la convicció de qui sap què fa, i si decideixes quedar-te fes-ho com pugues, amb les mans, amb una idea "loca"... amb la boca. 

Vaig a calçar-me les botes de travessa perquè Intuició m’ha deixat, mentre jo dormia, una brúixola sobre la tauleta de nit. (He sabut sempre trobar el nord amb més o menys temps de joc, així que he agafat la brúixola, l’he llençada per la finestra com qui tira una pedra a Infinit amb la certesa que mai arribarà. Li he demanat un vis a vis, per dir-li que la nostra cordial amistat fluixeja... sempre amb senyals il·legibles i misteris indesxifrables)

Vaig a trenar el meu cabell lentament, posant en cada petit moviment un petit pensament: un, serps, dos, un somriure amagat, tres, què li passa a aquesta dona que crida al carrer, quatre, la teua pell, cinc, com ha de ser?, sis, suau?, set, calenta?, vuit, he de treure la roba de la rentadora, nou, voldria, deu, saber, onze, per què, dotze, no puc, tretze, parar, catorze, de caminar, quinze, serps, setze, cap a aquesta direcció.  Hi ha un final numèric per aquest cabell però ara faig macramé amb l’espai que ocupen els següents pensaments i la trena d’aire ha submergit aquest paper virtual.

Vaig a tocar dolçament amb els meus dits humits la simfonia del plaer, agafada als llençols amb els peus, per no voler sortir corrents  quan crega sentir a prop la incertesa dels teus ulls clavats en la meua acció. Un orgasme orbital que em deixe exhausta i “a punt” per dormir totes les hores que Infinit m’ha estat robant.